Nascuda a Nigèria el 1988 i llicenciada en universitats del Regne Unit, Ayòbámi Adébáyò forma part de la nova fornada d’autors africans que, seguint l’estela de referents com Chinua Achebe o Ngugi Wa Thiong’o, o l’èxit de Chimamanda Ngozi Adichie, comencen a ser importants al món anglosaxó i, de retruc, arriben traduïts a casa nostra. Són veus fortes i que mostren orgulloses els drets pels quals han lluitat, veus amb sentit de l’humor i disposades a destapar les vergonyes i els tabús de casa seva, uns tabús que les antecessores no van poder trencar.

Queda’t amb miés una història que podria ser terrible (i a estones ho és) si no fos pel toc d’humor que hi posa Adébáyò: una dona es veu rebutjada pel marit perquè no es queda embarassada. Això, a la Nigèria dels anys 80, no vol dir que el marit l’abandoni, sinó que el marit agafa una segona o una tercera dona: les que siguin fins que deixi de patir la humiliació de ser un home casat sense fills. Ho mana la tradició i és així com s’ha fet sempre. El que passa és que, en la història que explica Ayòbámi Adébáyò, les coses són una mica més complicades: ni el marit és tan tradicional ni tan sincer ni, sobretot, la dona està disposada a deixar que cap altra ocupi el seu lloc. El que comença sent una comèdia va agafant tons més dramàtics i el matrimoni ha de passar unes proves duríssimes. L’amor que senten l’un per l’altre, i l’amor cap als fills, es posa a prova fins a límits insuportables, però la novel·la té una llum, que potser és la veu clara i decidida de la qual parlàvem al principi, que fa que la lectura valgui la pena: se’n surt amb esperança en la humanitat.

Un pertinent desordre ordenat

Per als lectors occidentals d’avui és interessant llegir una història que passa en un context tan diferent: la Nigèria dels anys 80, amb cops d’estat i eleccions fraudulentes una rere l’altra, i la d’avui, que encara arrossega tradicions molt poc favorables a les dones però lluita per modernitzar-se. La manera de narrar d’Adébáyò és possible que sigui deutora de les tradicions orals, més presents entre els escriptors africans que entre els europeus, i la presència de paraules en llengua ioruba deu perfumar l’anglès colonial amb una aroma particular. Hi ha un desordre ordenat que fa anar una mica de bòlit el lector, però només al principi. Anem endavant i endarrere, canviem de punt de vista, descobrim secrets que ens fan replantejar tot el que havíem llegit fins a aquell punt: així es va construint un relat que potser explicat de manera més tradicional seria massa dur d’empassar, perquè necessita una multiplicitat de punts de vista.

La figura protagonista, la de la dona que passa un calvari fins que descobreix què vol dir ser una persona individual a tots els efectes, és potser la troballa més important de la novel·la, i el que la fa més singular. L’autora no ha dubtat a anar a fons amb el tema de la maternitat i com aquest conforma la identitat (o no) de la dona en les societats modernes: “No tenia por, perquè no estava sola”, diu en el seu pitjor moment vital, del tot sola, des del fons del pou a partir del qual començarà a recuperar-se, una vegada hagi assumit que només assumint aquesta soledat del fons del pou podrà començar a pujar-ne les escaletes enganxades a la paret per mirar de ser feliç.