El falangista que va néixer tres vegades

El millor camuflatge comença amb les paraules. Així, mentre els règims dictatorials alemany i italià es caracteritzaven inicialment en referència al seu màxim dirigent (hitlerisme, mussolinisme), a poc a poc es va imposar el més genèric nazisme i feixisme. En canvi, a Espanya va succeir a la inversa i la figura del general Francisco Franco ho va acabar tapant tot, incloses –i de forma oportuna– les connivències d’alguns, les evolucions de bastants i la contemporització de molts. Aquesta sobredimensió del Caudillo també ha tingut conseqüències historiogràfiques perquè moltes figures cabdals del franquisme no compten amb bones biografies o, pitjor encara, han estat a temps de maquillar la trajectòria.

Rafael Sánchez Mazas (Madrid, 1894-1966) és precisament un d’aquests noms orfes d’una reavaluació d'acord amb la seva importància durant els anys fundacionals del falangisme i el llarg període nacionalcatòlic. Aquesta ha estat precisament la voluntat del professor de la UdG Maximiliano Fuentes Codera (Buenos Aires, 1976). Per fer-ho, l’historiador argentí establert a Girona ha tret profit del seu profund coneixement del món intel·lectual del moment –començant per la figura referencial d’Eugeni d’Ors—, a l’accés a la documentació inèdita familiar i a una excusa retòrica ben trobada: els tres naixements de Sánchez Mazas. Perquè l’assagista madrileny d’arrels bilbaïnes va tornar a néixer el 1939, quan es va escapar de l’intent d’afusellament republicà al santuari de Santa Maria del Collell, i el 2001 quan va protagonitzar l’exitós Soldats de Salamina de Javier Cercas.

Ara bé, la gran dificultat està a capturar un personatge esquiu i omnipresent, víctima i beneficiari d’una sèrie de girs del destí i, sobretot, ocult rere successives màscares. “Va ser, com gairebé tothom, una barreja de coses contradictòries —hi llegim—: una mica ambiciós i una mica diletant, una mica escriptor compulsiu i una mica mandrós, una mica allunyat del poder i una mica inserit plenament en el mateix poder”.

La insòlita supervivència de Sánchez Mazas

Precisament, aquesta ambivalència l’ha fet material propici d’estereotips interessats posteriors. És el cas d’Andrés Trapiello, que cerca rescatar-ne el valor literari com a fonament d’una suposada dissidència, aïllat respecte del compromís polític; o el del ja esmentat Cercas, que li atribueix un simbolisme com a element de reconciliació dins un repartiment de culpes salomònic. Aquestes reinterpretacions adhereixen capes supèrflues a un Sánchez Mazas que, com mostra Fuentes Codera, va ser sobretot profundament útil –i còmplice— com a número 2 de José Antonio Primo de Rivera primer, tot articulant la retòrica falangista i el lligam amb el catolicisme conservador, i del mateix Franco, després, en una nova mostra de com el dictador manipulava les habilitats de tercers per apuntalar i legitimar el seu propi poder.

En el fons, la defensa de la violència de Sánchez Mazas va ser més teòrica que pràctica i l’adopció del feixisme més formal que real, tot just útil per camuflar un pensament conservador i catòlic, tant anticomunista com antidemocràtic i sobretot antiseparatista. Allò que va convertir-lo en algú important va ser la Guerra Civil i la seva insòlita supervivència. La primera va transformar la fins aleshores residual Falange en el partit hegemònicament únic; la segona va convertir-lo en l’element essencial a totes les salses d’un Nou Règim amb escàs gruix intel·lectual. És en aquesta anàlisi —juntament amb la vindicació de les dones de la seva vida: l’estricta mare viuda, Rosario Mazas, i la jove muller italiana, Liliana Ferlosio— on trobem les principals aportacions i les millors pàgines, tot desmuntant l’autoretrat interessat que el situava com a vers lliure dins el franquisme i cercava l’ombra propícia de les vides dels fills.