L’exemple de l’exili de l’Eixample

El lector ja em perdonarà que hagi donat un decasíl·lab tan llardós d’al·literacions com a títol d’aquesta crítica. Al final, no hi ha ben bé exili personal per al protagonista de la història; però l’amenaça no deixa d’angoixar-lo. Ens diu que està patint un “atac ferotge i sistemàtic”, produït pel setge impietós de l’especulació.

Salvador Deulofeu i Deulofeu és l’últim membre d’una il·lustre nissaga barcelonina que conserva el seu pis de l’Eixample. S’hi farà fort, de fet, i no pensa ajupir el coll. Tots els seus germans han sucumbit, però ell, que es defineix com un “eremita urbà”, és una excepció, una raresa. El seu besavi havia fet fortuna amb una empresa que fabricava bicicletes. El besnet s’ha dedicat al gènere literari de la necrologia, un ofici modest que quadra molt amb la seva naturalesa i amb la seva situació cada vegada més agònica: l’atac ve de totes bandes, perquè l’especulació ha decidit que el seu pis —l’únic de tot el bloc que encara no ha estat adquirit— constitueix una peça imprescindible per a la construcció d’un gran hotel. Escoda fa servir un registre còmic, però la substància del seu relat és inequívocament dramàtica.

El darrer llibre de Joan Rendé, Desescalades, també estava protagonitzat per un home d’edat madura que vivia sol i que se sentia cerclat, abocat a la desaparició. Tant Escoda com Rendé retraten un món no tant en perill d’extinció com en fase d’extinció avançada. L’ús d’una llengua híbrida (o espúria), que ja no serveix per anomenar el que encara era bo dècades enrere i que es forja en l’expressió de referents globals (una llengua plena d’anglicismes, com aquest mateix que he destacat) és un exemple més de la nova realitat. El Deulofeu d’Escoda té molta gràcia, perquè, tan carallot com es vulgui, s’ha anat tornant, ben a desgrat seu, un Robinson en la jungla de l’especulació i de l’ofec turístic. Té redactat un llarg treball sobre la seva experiència professional, titulat Dol i veritat. És, com s’ha escrit, un solitari empedreït: en la caricatura que en fa l’autor, pren copetes de Cynar —el digestiu de carxofa— en el bar Txin de sota casa seva, regentat per un xinès, parla amb el senyor Soler —una escultura de ferro i llautó que formava part de l’atrezzo familiar— i es menja amb els ulls un maniquí de La Perla Gris —botiga de llenceria fina— que li recorda la Susina, un vell amor de joventut, l’únic amor de la seva vida. Un dels seus objectes preferits és un calçador-gratador amb el qual, tot monologant amb el senyor Soler, “subratllo conceptes, perfilo les idees, dibuixo en l’aire adjectius magnífics”. No podria brandar un objecte més escaient a la seva personalitat periclitada! En Deulofeu és, de totes passades (i ara seré jo, qui tirarà d’anglicisme; però és un anglicisme-manlleu que fa honor al nom, perquè està desmodat), un home old-fashioned. Tant com el còctel a què dona nom i que els personatges de Cheever s’empassaven com l’aigua.

La fatalitat determina la narració, sovint hilarant. Escoda, però, no reflexiona només sobre l’especulació immobiliària i la gentrificació (m’excuso per l’ús d’aquest renec, també recent). La narració-confessió de Deulofeu ens va proporcionant tot de perles molt valuoses sobre l’arquitectura modernista —que deplora: la Sagrada Mona de Pasqua és fàcil d’imaginar a quina obra cèlebre de Gaudí fa referència—, sobre la relectura —“l’única lectura real i profitosa”— o sobre la literatura, en general, i la del jo, en particular —el memorable obituarista no pensa prendre-hi part—. Novel·la amb missatge (que se’n deia abans), i missatge amb punxa.