Europa en l’era del ressentiment

Vivim el moment de l’Europa ciclotímica, que passa de la por a l’eufòria en els pocs segons que triguen a anunciar els resultats d’una enquesta a peu d’urna quan tanquen els col·legis electorals. Aquest mes de maig havia d’esclatar l’anunciada “primavera patriòtica” del populisme europeu, que consagraria Marine Le Pen com la líder indiscutible d’un moviment disposat a “destruir la Unió Europea des de dins”. I, tanmateix, els que esperaven el daltabaix acaben de guanyar un temps preciós. Per a què?

A l’Europa dels cafès i les places, de les avingudes per passejar-hi i les distàncies abastables de George Steiner avui s’hi respira un malestar que és real. El paisatge de les grans ciutats s’ha militaritzat com a resposta als atacs terroristes. Les desigualtats socials i econòmiques s’han ampliat. Al final de la Segona Guerra Mundial només hi havia cinc murs construïts arreu del planeta i avui n’hi ha més de 70. El món s’ha interconnectat i s’ha globalitzat, les amenaces d’avui són transnacionals, els moviments de població es multipliquen fins a arribar a la pitjor crisi de refugiats i desplaçats des del 1945, i la resposta són els murs. Aquest és el panorama que analitza La gran regressió (Empúries). Disset pensadors debaten el repte de reconduir la democràcia i les causes d’una desesperança que ha transformat el futur en el lloc on “projectar les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escriu Zygmunt Bauman, des de “l’escassetat d’ocupació, la disminució dels salaris que redueix les nostres oportunitats vitals o la precarietat de les nostres posicions socials”.

Època de motins electorals

Època de motins electorals Marine Le Pen no ocuparà finalment el palau de l’Elisi però ahir mateix es trencava la coalició de govern a Àustria, i les enquestes d’intenció de vot per a una convocatòria electoral anticipada situen l’extrema dreta populista com la primera força del país. En aquest temps de “motins electorals”, com els anomena l’escriptora nord-americana Nancy Fraser, el respir pel resultat de les presidencials franceses ha durat només una setmana. Aquest és l’estat de la democràcia europea.

El populisme de dretes “és ara la força política més forta que defensa la protecció dels interessos de la classe treballadora, i simultàniament la força política més forta capaç de despertar autèntiques passions polítiques”, adverteix el filòsof eslovè Slavoj Žižek. “El populisme autoritari que mobilitza una minoria dels votants de classe treballadora a tot Europa és, en essència, una exigència de desglobalització”, sentencia el periodista britànic Paul Mason en un article que analitza l’evolució del Regne Unit des dels anys de Margaret Thatcher fins al referèndum del Brexit, les transformacions estructurals del liberalisme desregulador de la Dama de Ferro, i com aquella “cultura de resistència contra el capital” dels anys 80 va mutar, per a alguns, en una “cultura de revolta contra la globalització, la immigració i els drets humans”. La futura sortida del Regne Unit de la Unió Europea obliga els 27 països que hi queden a replantejar-se com seguir endavant. Què significa ser europeu avui? Per a què serveix la Unió Europea? I, sobretot, ¿com recuperaran aquest gruix de la ciutadania que veu la UE com l’origen dels seus mals i no com el paraigua que hauria de garantir-los el benestar?

Pànic demogràfic

Pànic demogràfic La Unió Europea està en procés de transformació però no de ruptura. La UE es transforma però encara no sap en què. El projecte europeu és víctima de la fragilitat democràtica dels seus membres però també d’un desgavell que s’ha fet global.

L’antropòleg indi Arjun Appadurai retrata la teranyina d’un món on els estats han perdut la sobirania econòmica. “L’economia dels Estats Units està substancialment en mans xineses; els xinesos depenen crucialment de primeres matèries procedents de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina i també d’altres punts de l’Àsia; tothom depèn fins a cert punt del petroli del Pròxim Orient, i virtualment tots els estats nació moderns depenen de l’armament sofisticat procedent d’una petita quantitat de països rics”, resumeix Appadurai.

És la pèrdua d’aquesta sobirania econòmica la que fa que els estats s’aferrin amb més força a la sobirania cultural, al seu concepte d’identitat, a un “pànic demogràfic” -com en diu el pensador búlgar Ivan Krastev- que pot canviar la naturalesa d’unes societats envellides i drenades per una crisi que ha obligat els més joves a marxar. Aquest pànic alimentarà els discursos antiimmigració. “La demografia fa que els europeus imaginin un món en el qual les seves cultures s’esvaeixen”, explica Krastev a l’hora d’argumentar per què l’opinió pública occidental s’ha transformat “d’una força revolucionària a una de reaccionària” que ha alimentat l’auge del populisme de dretes a Europa i la victòria de Donald Trump als Estats Units. Per a Mason, “només si entenem l’origen de la ira podem desactivar-la” i aquest origen -coincideixen tots- és en la globalització, en el “rostre més temible” que ha mostrat des del 2008 i que ens fa viure en el temps del “tot s’acaba”. S’acaba “el futur com a temps de la promesa” i s’esgoten els recursos naturals, escriu Marina Garcés. Són temps d’emergències i rescats. Temps de “botifarres a l’establishment dels partits”, rebla Nancy Fraser. “La sorpresa no és que ho hagin fet, sinó que hagin tardat tant a fer-ho”, conclou.