BarcelonaLes primeres novel·les aspiren sempre a tenir una virtut. Més enllà d’una trama, d’uns personatges i d’un estil –sense els quals no hi hauria llibre–, hi ha un element que ho embolcalla tot i que suposa la carta de presentació d’un autor: la veu. Que vindria a ser una barreja entre el punt de vista o el lloc des d’on es narra el que passa, i el to, la tessitura completa de notes que contindrà el llibre. Quan ens convenç, aquesta veu se’ns va introduint dins del cervell i hi ressona fins i tot quan el llibre ja fa dies que l’hem acabat de llegir. Doncs el debut de Marta Pasqual (Girona, 1983) en té, de veu, i una que genera una lectura amena i més que interessant. També té una gran habilitat per ordenar una història, cosa que brilla sobretot a la primera meitat del llibre, quan barreja informacions que semblen del tot inconnexes i fa que s’il·luminin mútuament. A la segona, quan se centra més en la figura de Luis Clauss, el que dona títol al llibre, perd grapa i la literatura es fa més convencional, però el conjunt és prou notable.

A la primera part, algú –que és lícit d’identificar amb l’autora– explica com li arriben tot de materials d’arxiu, com dubta a l’hora d’ordenar-los i com finalment tira pel dret i aconsegueix servir una història que podria semblar de reportatge de la revista Sàpiens (de fet, neix d’un article d’aquesta revista, signat per Jordi Finestres, sobre l’estada d’oficials nazis a Caldes de Malavella), però que de seguida adopta intenció i volada, que és el que se li demana a una escriptora. Tot amb una estructura quasi de joc de pistes que fa la lectura molt àgil. Després l’acció se centra en l’estada a Caldes de Malavella del senyor Clauss. Luis Clauss, nascut a Huelva de pares alemanys i amo d’un parell de vaixells, era, pel que sembla, agent secret dels nazis. Un més dels octogenaris que van viure tota la vida sota el sol d’Espanya sense que ningú els toqués un pèl: va morir a la seva Huelva natal, i aquí pau i després glòria. L’autora, però, no s’endinsa en la càrrega política ni moral que suposa aquest escàndol històric (i potser ens hauria agradat més que ho fes), i prefereix centrar-se en els dos anys que el senyor Clauss va passar a Caldes.

Som a l’any 1944 i Franco comença a sospitar que les coses no aniran bé per als seus col·legues alemanys. Es veu forçat a signar un acord amb els Estats Units i França, que li passen llistats d’agents secrets alemanys per detenir, però no els empresona, sinó que només els confina en un poble gironí famós pels seus establiments termals. Més o menys vigilats per la Benemérita, els oficials alemanys fan i desfan i volten per Caldes. La vida a la Girona interior dels anys quaranta potser no era regalada, però tampoc era la presó que es mereixia aquella trepa. Com sempre, la virtut d’una història és centrar-se en els detalls, i és segur que l’estada de tots aquells oficials alemanys i el seu contacte amb els locals van generar moltíssimes històries, de les quals aquesta novel·la només n’és una possibilitat, la que ha sabut dibuixar, amb desimboltura i bon sentit de l’humor, aquest llibre.