Un escriptor que fa de periodista, poemes que són miratges de l’experiència

A Catalunya hi ha pocs escriptors més en forma que Valentí Puig. Als 68 anys sembla haver-se rebel·lat contra l’ideal d’una jubilació plàcida, i aquest 2017 ha estat hiperproductiu: a la novel·la El bar de l’AVE i al llibre de converses amb Ignacio Peyró La vista desde aquí cal sumar-hi els dietaris i els poemes que aquí ressenyem, a part d’una aportació al volum col·lectiu En la era de la posverdad, els articles a El País i la direcció de la revista de Foment del Treball. I segur que ens estem deixant col·laboracions.

Una part important de les energies de Valentí Puig van a la reescriptura. Tal com feia el seu admirat Josep Pla, Valentí Puig poleix i reescriu els dietaris que ha anat omplint durant tota la vida i dels quals ara en publica el cinquè volum, La bellesa del temps, amb les anotacions de 1990-1993, quan aterra a Londres per encàrrec del diari Abc. Hi farà de corresponsal, una feina que consisteix sobretot a llegir tots els diaris de bon matí, veure els telenotícies de migdia i vespre i estar tot el sant dia enganxat a la BBC. Durant aquesta estada a un Regne Unit on “el turisme de masses ha envaït allò que Hitler no aconseguí dominar”, l’escriptor palmesà ens farà de guia per la majoria dels pubs de Kensington, i l’acompanyarem a rodes de premsa i sopars diplomàtics, cimeres del G-7 o el llarg part del Tractat de Maastricht. També viurem la fi del thatcherisme, els primers rumors de crisi entre el príncep Carles i Lady Di, la caiguda de l’URSS i l’esclat de les guerres del Golf i els Balcans, amb la presa de consciència que, a partir de llavors, les guerres es veuran per la tele i es guanyaran davant l’opinió pública. Precisament de Kuwait ha fugit la veïna de l’escriptor, una noia en hijab que serà un dels personatges recurrents del dietari des del dia que, per la finestra, veu “l’espectacle d’un home pelut, calb i poc esvelt que pica i pica a l’ordinador”.

Un estil literari i lliure

Però no som al davant de la típica guia turística del corresponsal, com els longsellers que Enric González ha dedicat a tantes destinacions. Aquí l’estil és molt més literari i lliure, amb entrades senceres que glossen els grans autors britànics, com Wodehouse, Agatha Christie, Conan Doyle, Tolkien, Lovecraft i Greene. També cròniques d’exposicions -de Lucian Freud a Andrea Mantegna- i la tertúlia periòdica amb Cabrera Infante. Per a Puig, Anglaterra és la pàtria del conservadorisme, encara que ara hi campin “més hooligans que gentlemen ”, i en aquest ambient de whiskys i caoba creixerà la “urgència d’arrelar” que hi ha darrere la defensa de l’ordre i els valors, la meritocràcia i la tradició. En un moment dels diaris s’arriba a preguntar: “¿Quant temps haurà de passar fins que dir-se conservador a Espanya ja no sigui considerat reaccionari o franquista?”

La prova que el món de Valentí Puig és fet de harris i havans la trobem al final d’aquest volum, quan és enviat als Estats Units per cobrir les presidencials de 1992. A partir d’aquest moment les anotacions esdevenen involuntàriament còmiques en imaginar-nos el nostre corresponsal entrevistant surfistes californians i taxistes exhippies, o intentant recórrer a peu Los Angeles, “un cas evident de democràcia excedida per la pul·lulació extrema”. I enmig del caos nord-americà, la premonició: Puig, entristit per la derrota de Bush pare, ens regala un gran retrat del candidat Ross Perot, el milionari outsider que anticipava Donald Trump. Als dietaris també s’hi albira de manera profètica la desafecció anglesa cap a Europa i la passivitat de la UE davant Slobodan Milošević o Saddam Hussein, “l’Europa-mercat que no vol o no sap ser l’Europa-gendarme”.

Si és cert que, com deia Xavier Pla arran de La vida lenta, els dietaris són el grau zero de l’escriptura, en el cas de Puig estaríem llegint el carnet d’esbossos de tants personatges futurs. La bellesa del temps trena llargues reflexions sobre política, economia o literatura al costat d’aforismes i petits exercicis de creació literària, l’estilista que no pot deixar de ser-ho. També hi entreveurem les preocupacions i els temes clau del Puig novel·lista, com l’obsessió per les trajectòries vitals i les tragèdies fundacionals de les grans sagues -el dietari és ple de retrats de polítics, financers i diplomàtics de la cort-, així com les ressonàncies entre la macroeconomia i la microhistòria, els grans plaers, la gran rutina: “Amb tantes cròniques i relats de fusions, d’opes, d’ascensions i complots, qui va dir que ja no hi ha temes de novel·la?”