L’esbós d’un geni no és un esbós

Virginia Woolf (Londres, 1882 -Sussex, 1941) va escriure Un esbós del passat durant el 1939 i el 1940, mentre enllestia la biografia del pintor i crític d’art Roger Fry, membre del Grup de Bloomsbury, igual que ella. Potser perquè les va escriure per descansar de la confecció d’una obra més exigent i que a moments la tenia massa absorbida, són unes memòries parcials, centrades en els anys d’infantesa i adolescència de l’escriptora. En certs passatges, a més, adopten un to i una textura propis de l’assaig, perquè l’autora de La senyora Dalloway fa servir els seus records personals per reflexionar, lúcidament, sobre la inextricable vinculació entre el passat i el present, sobre les facultats de l’art per recuperar allò que ja no hi és i sobre la dificultat de perfilar-se a un mateix damunt el corrent bromós de la vida. Si a això hi afegim que Woolf es va suïcidar sense haver completat ni polit ni organitzat globalment les pàgines que conformen el volum, quedarà clar que són unes memòries una mica sui generis.

Amb tot, els lectors que les llegeixin per saber com era el context familiar i cultural en què va créixer la futura escriptora -el d’una família de classe mitjana alta en l’altiva i convencional Anglaterra victoriana-, i també per descobrir quins episodis la marcaren per sempre -les morts prematures de la mare, d’una mitja germana i d’un germà-, no quedaran decebuts.

Una traducció excel·lent

La força emotiva i la precisió plàstica amb què Virginia Woolf narra les escenes, reconstrueix els paisatges i dibuixa els homes i les dones que forjaren el seu passat són dignes de les seves novel·les més perfectes. Destaquen la descripció del pare -vanitós, egoista i voluble-, l’explicació del sisme anímic que va provocar en la família la mort de la mare, la distinció que estableix entre els moments de ser -de viure amb plena consciència- i els de no ser -quan la inèrcia la domina i l’anestesia- i el recorregut que fa per la casa familiar de Hyde Park Gate, amb un paràgraf exclusiu per a “la cambra pròpia”.

En termes d’estil i d’estructura, ja ho hem dit, són unes memòries incompletes. La prosa a moments està recoberta per un vernís de descuit i el conjunt fa un efecte descosit. En general, però, el llibre es llegeix de meravella. El títol ja avisa que són un esbós, però es tracta de l’esbós d’un geni. La capacitat de Woolf per convocar d’una manera analítica i alhora cristal·linament emotiva tota la riquesa sensorial de la infantesa -els colors, els sons- és simplement formidable. L’excel·lent traducció de Dolors Udina fa possible que ho gaudim.