Una traducció anglesa d’aquesta novel·la lluïa una faixa amb una descripció molt precisa del que amaguen les seves cent vint pàgines: “Una novel·la victoriana postmoderna sobre la Fe, el coneixement i les nostres necessitats interiors”. Kristina Carlson (Finlàndia, 1949) és una de les escriptores més prestigioses de Finlàndia i El jardiner de Darwin, la primera que es tradueix al català, és una de les seves novel·les més conegudes. Contràriament al que insinua el títol, la novel·la no té un sol protagonista, ni és un jardiner, sinó que està narrada per un conjunt de veus que representen la localitat de Downe, el poble anglès on efectivament Charles Darwin va passar més de quaranta anys de la vida en una casa amb jardí on feia mil i un experiments amb llavors de plantes per mirar de satisfer una curiositat científica insaciable que el duria a escriure llibres que van canviar de dalt a baix la història de la ciència i, de retruc, de la humanitat.

Com si l’autora volgués retre homenatge a aquest canvi de paradigma, la forma en la qual està escrit el llibre corre pel defora dels marges del que anomenem literatura convencional i remet directament a les maneres que van inaugurar Virginia Woolf i James Joyce: no només hi ha alternança de veus, sinó també de punts de vista, de temps verbals, hi ha “jos” d’allò més juganers, i tot plegat llisca i brilla amb un alè poètic relligat amb un sentit de l’harmonia notabilíssim. Tot el llibre és com un cant a alguna cosa que s’ha d’esdevenir, i no per casualitat el gruix de l’acció passa durant les setmanes d’advent, just abans de Nadal: també és un llibre que es pregunta sobre la possibilitat de la fe. A banda de Woolf, hi ha moments en els quals l’estil i el to recorden els llibres escrits en cercles concèntrics d’Ali Smith: és possible que les dues autores tinguin mirades similars sobre el món. Si més no, es pregunten si hi ha possibilitat d’una espurna de llum al final del camí.

La ventrilòquia de l’autora és admirable: com ha estat capaç de convertir-se en quinze o vint veus d’un poble anglès del segle XIX? Com la rufaga i la neu que recorren el poble, la veu narrativa es va metamorfosant en l’amo del pub, el pare vidu de dos fills disminuïts psíquics, una aspirant a escriptora que té un club de lectura i molts més. L’ull crític de l’autora dibuixa amb severitat les persones que només malparlen dels altres i que són capaces de fer patir l’objecte de la seva xafarderia, encara que s’atura a indagar què els mou a comportar-se així. I fa gravitar la novel·la sobre dos pols oposats: el poble que basa la vida en unes creences i costums retrògrads reforçats per l’Església on tots coincideixen, i un personatge real, Charles Darwin, que no apareix en cap moment, però que seria un dels catalitzadors que capgirarien la vida i aquests costums provincians. I la gràcia que té és que no s’acaba d’inclinar per cap dels dos extrems, sinó que teixeix una xarxa que possibilita enllaçar el soroll del safareig amb el silenci del coneixement interior.