Hi ha crims que marquen un abans i un després. El 1993 l’assassinat del jove Guillem Agulló a mans de cinc ultres va activar, potser per última vegada, la maquinària feixista valenciana en tota la seva esplendor. Després de les ganivetades, l’entramat de tribunals, policia, mitjans de comunicació i escamots al carrer van anar a l’una per difamar la família del jove i acusar-lo de violent. Finalment els còmplices van ser absolts i l’assassí va sortir de la presó al cap de quatre anys.

Però aquell crim impune i aquella condemna indigna, que alguns podrien veure com una derrota, va encendre la flama per a tota una generació de valencians, perquè, com explicava recentment Feliu Ventura, la dignitat i la fermesa dels pares de Guillem Agulló, els veritables herois de la història, “van fer que se’ns en anés la por de sobre”.

Com a punt d’inflexió que va ser, del cas Agulló se n’ha escrit força, el barceloní Jaume Fuster en va fer una novel·la i Carlos Marques-Marcet n’està enllestint l’adaptació cinematogràfica, però podríem dir que Guillem, de Núria Cadenes, és la novel·la definitiva per entendre el cas, homenatjar els Agulló i copsar la magnitud de l’entramat d’impunitats i tentacles que l’extrema dreta valenciana va exhibir aleshores. Guillem té un estil 100% Cadenes, amb el gust pel relat fragmentari que li hem llegit a El banquer (Edicions de 1984, 2013) o a Secundaris (Comanegra, 2018), l’oralitat desbordant d’una orella entrenadíssima i el talent de les grans plomes per passar de l’excurs documental a l’emoció màxima en dues centèsimes de frase.

Uns nanos “molt macos”

Guillem és impactant de llegir per molts motius. El lector mitjanament demòcrata s’indignarà amb l’encadenament de mentides, negligències i violències que van envoltar el judici, amb el diari Las Provincias, per exemple, tractant sempre Agulló de skin i els seus agressors del Komando Marchalenes IV Reich com a quatre joves no polititzats, “uns nanos molt macos”, que en diríem ara. Perquè aquí també s’hi afegien les directives esportives que acollien els nazis i les seves pancartes de “ Guillem, jódete ”, advocats exfranquistes, amenaces telefòniques, noves pallisses i l’habitual complicitat de la policia: “ Ha sido una riña entre amigos ”.

Dels fets de Guillem han passat vint-i-sis anys, però Cadenes aconsegueix traslladar-nos al País Valencià de l’època a partir dels atestats i les declaracions judicials, i també amb escenes construïdes a partir de fotografies o retalls periodístics. I, de la seva mà, ens desmuntarem dins el cotxe amb els Agulló en aquell viatge infernal del pitjor diumenge del món, “a fora la vida fa el seu curs, impassible”, o viurem amb ells els nombrosos missatges de condol com un ruixat de paraules que rellisquen, “condol pel brutal assassinat de Guillem consternat pel vil assassinat del vostre fill que la pèrdua de Guillem siga l’última ens unim al vostre dolor”, etcètera.

De les reflexions d’un fotògraf que ha de retratar Guillem Agulló pare descobrirem la serena tristor d’un lluitador convençut, i a partir d’un grafiti qualsevol, “MARC TU SERAS EL PROXSIMO”, Cadenes reconstruirà les nits de cacera i pintades, i les empalmarà amb les declaracions de la mare d’Agulló, Carme Salvador: “Hi havia gent que embrutava, però n’hi havia molta més que ho netejava. De seguida. Molta més. Cada vegada més. I això reconforta”. Pocs dies després de l’assassinat, Salvador ja va assegurar, convençuda, que el seu fill “viuria per sempre”. Llibres com els de Núria Cadenes són la millor garantia que mai hi haurà ni oblit ni perdó.