Elegia pel país dels vençuts

Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de Suite francesa, d’Irène Némirovsky (1903-1942). Com sempre, hi vaig prendre. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”.

Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot se'n va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.

Suite francesa és una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explica la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein.

Després he seguit llegint la Némirovsky, tal com anava sent traduïda al català. En El ball, per exemple, brilla de nou el seu geni. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.

Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Però és que ara, amb Les fogueres de la tardor, que acaba de traduir magníficament Josep Maria Pinto per a Viena, les herències de Tolstoi i Balzac es conjuminen de nou per bastir una obra mestra. Ni més ni menys. En Les fogueres de la tardor, la visió crítica i exacta de la societat francesa fa un altre pas de rosca. Si la Primera Guerra Mundial va cloure àcidament la Belle Époque, el que s’esdevindrà al període d’entreguerres és un procés rampant de podriment social a França, exemplificat en l’odissea patètica de Bernard Jacquelain.

Bernard és un heroi de la primera Guerra. Hi va acudir amb la puixança cega de la joventut, desitjant que durara més de les tres o quatre setmanes que pronosticaven a París per a poder lluir-s’hi. Va durar quatre anys. Quan torna de les trinxeres, Jacquelain és un home moralment desfet, que ja no creu en res. Es dedicarà als negocis tèrbols, es casarà amb una viuda amiga de la infància, però no renunciarà a tindre una amant. Quan voldrà adonar-se’n, l’individualisme voraç i amoral de la seua generació ha conduït França a la derrota davant el vell enemic alemany. A Versalles, la ignomínia canvia de bàndol.

També el seu matrimoni ha fet aigües. “Els matrimonis feliços –escriu Némirovsky– són aquells en què els esposos ho saben tot l’un de l’altre, o bé aquells en què ho ignoren tot. Els matrimonis corrents es basen en una mitja confiança”.

La mitja confiança de Bernard i la seua esposa Thérèse els ha portat al caire de l’abisme, però hi ha una nota final que vol ser positiva. La guerra ha acabat. Ara comença l’amargor de la derrota.