Carta oberta a tots els consells comarcals del país de les rotondes

Mentre estàs llegint Ràdio Free Camaco vas pensant que és una barreja perfecta entre una novel·la pulp nord-americana i una sèrie d’anime japonesa: gràcies a un seguit d’escenes perfectament articulades i en un crescendo frenètic mil·limètricament calculat, seguim les desventures d’un individu en la quarantena que és un desgraciat total però que volem que se’n surti, ni que sigui perquè ens agrada com malparla de tot i de tothom, o perquè té uni filli adolescent, l’Ari, que s’emprova pronoms personals i que encara ens cau millor que el pare. Tot està servit amb bon ofici, una llengua natural i des d’un punt de vista desacomplexat i net. És un retrat de la Catalunya d’avui mateix ocurrent, divertidíssim, emocionant i que té una mala llet que deixa Valero Sanmartí a la categoria d’escolanet de Montserrat: "Aquest simple ardit d’una nena de nou anys ha portat de corcoll persones prou intel·ligents per ser part del govern".

¿És possible que en una mateixa novel·la hi hagi tremp lingüístic, personatges de carn i ossos, acció per donar i per vendre, humor i unes pinzellades de fantàstic, i que no hi sobri ni una pàgina? ¿Que transmeti un punt de vista sobre el món que posa el dit a la nafra i s’allunya dels llocs comuns? Com a crítics entusiastes, podríem delirar i pensar que estem davant d’un possible èxit comercial amb qualitat. Però no, tothom tranquil: amb la migrada capacitat del sistema literari català per fer d’altaveu dels bons llibres sense excessives pretensions, la recepció del llibre de Cantero quedarà en un simple boca-orella entre lectors empedreïts que passaran una boníssima estona, riuran com no ho havien fet des de fa anys amb un llibre escrit en català, es faran seguidors de Twitter de l’autor (que viu als Estats Units i, per tant, tampoc no pot fer la típica promoció agònica de llibreria en llibreria que culmina en una entrevista en horari intempestiu a can Grasset), s’hi escriuran quatre conyetes i aquí pau i després vacances d’estiu, que estem tots molt esgotats.

Una descripció hilarant de la Catalunya del post-Procés

I serà una llàstima, perquè de debò que Ràdio Free Camaco té la fusta necessària per triomfar. És una descripció hilarant i hipercrítica de les estructures que conformen la realitat política i socioeconòmica del que hem convingut a anomenar la Catalunya del post-Procés, però que s’assembla sospitosament al que hi havia hagut sempre: consells comarcals corruptes, coordinadors de joventuts de partit que són com caps de departament de recursos humans, urbanitzacions mig abandonades que fan de caus discrets de les màfies més diverses, tallers mecànics que cobren sense IVA i cementiris de cotxes que regalen matrícules falses entre rotondes i polígons infinits; totxos (persones, no maons) que voten Aliança Catalana i que es dediquen a fer desallotjaments de xalets ocupats per encàrrec... Un país trinxat i incrèdul descrit amb un vocabulari ric i un amor pel món feréstec (compteu el nombre de flors i plantes que hi apareixen, no són pocs) que comença allà on no es van acabar les voreres de les urbanitzacions. Espero que hi hagi més d’un filòleg català escrivint la tesi sobre literatura catalana contemporània i maquis, perquè comencen a ser abundants els llibres que recuperen la figura dels fugitius que s’embosquen a l’espera de temps millors: Solà, Garrigasait, Gilibets... i segur que n’hi ha més.

Seria injust quedar-se només amb la part humorística de la novel·la. A banda de giravoltar per l’aire i rebre trets al parabrisa posterior, el Lancia Delta de color vermell del protagonista circula per uns camins forestals i per uns carrers mal asfaltats que no aporten gaire on agafar-se: "Perquè els veïns, atrapats en la seva falsa utopia, oblidats pel món, desconnectats de la realitat, deriven cap a una altra". És la part postutòpica del llibre, la mirada desencantada i trista d’Edgar Cantero que adverteix d’una característica ben humana i ben actual: quan no ens agrada la realitat que ens envolta, ens n’inventem una altra.