Primera incursió de Màrius Serra (Barcelona, 1963) dins el gènere que ell mateix etiqueta com a satírico-criminal (qui sap si pensant en aquell actor “ galaico-catalán ” amb què Pepe Rubianes es presentava al públic), a la qual l’autor anuncia que en seguiran d’altres, protagonitzades també per l’expert en jocs Oriol Comas i Coma as himself (“el meu Carvalho”, en diu Serra) en el paper d’involuntari detectiu: en aquesta ocasió, a la recerca de la identitat d’un assassí en sèrie que es dedica a liquidar escriptors supervendes durant la diada de Sant Jordi.

Els crims són comesos en plena llum del dia i a la vista de tothom (però sense que ningú se n’adoni fins que és massa tard), d’acord amb un mètode tan subtil com contundent: un verí sinuosament administrat converteix els reis i les reines de les llistes de més venuts en meres pelleringues dessecades i, podríem dir, liofilitzades, metàfora i burla de la seva vanitat. No endebades, el joc al qual juguen uns estudiants dirigits per l’Oriol Comas de la ficció s’anomena L’Ego. I el modus operandi de l’assassí que desmoca escriptors sembla inspirat en el Siginero o Saginero, un sinistre personatge del folklore que extreia el greix i la sang dels infants per un procediment també insòlit.

Però que ningú s’esveri: La novel·la de Sant Jordi no és cap explosió gore, sinó una comèdia apta per a tots els públics a la qual no li falta, tanmateix i per descomptat, una sòlida construcció narrativa i una dosi abundant d’irreverència i de considerable mala bava. Com a thriller, s’articula a partir de la clau del whodunnit, és a dir, el joc d’amagar rere múltiples sospitosos qui és o qui són l’autor o els autors dels crims, jugat aquí amb solvència indiscutible. Com a sàtira, gasta un sentit de l’humor que oscil·la entre tons més blancs i amables i d’altres força més corrosius, entre referents coneguts de l’escriptura de Màrius Serra com Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener Tísner i models procedents de la literatura nord-americana, lligats amb la contracultura o reivindicats per ella, com Richard Brautigan, Jim Dodge, John Kennedy Toole o el més recent Sam Savage. I és, en fi, un roman à clef en què el lector es pot divertir (també) jugant a descobrir els personatges reals emmascarats rere els seus alter ego, tot i que molts hi apareixen sense filtres, com el mateix Màrius Serra, autor a la ficció d’una altra novel·la amb un títol i una sinopsi molt semblants als de la novel·la que el lector té entre mans.

Gràcia, enginy i ritme

Publicar en plena campanya de Sant Jordi una novel·la que es titula La novel·la de Sant Jordi és evidentment una provocació, i també una maniobra promocional com les mateixes que hi són parodiades. Màrius Serra té prou gràcia i enginy, com és sabut, per posar en solfa el sector, el gremi o la màfia (segons com es miri) del llibre des de dins, sense contemplacions però també sense agror ni ressentiment. I té també l’encert de fer-ho a través dels ulls d’Oriol Comas i de la Sol, la coprotagonista de la història, que són externs a aquest món i amb els quals el lector empatitza fàcilment. Els diàlegs i les situacions hilarants s’acumulen, hi ha una galeria molt notable de secundaris (el cap de premsa Francesc Garota i els poetes pretensiosos i perdularis de l’Antic Teatre es fan estimar especialment), el ritme és implacable i l’element sorpresa hi està adequadament dosificat. Una molt bona comèdia d’intriga que compleix generosament el manament de divertir i que, amb la seva lleugeresa, no s’està de plantejar qüestions greus de fons: per exemple, què n’hem fet, entre tots, de la literatura.