L’Anna i en Tom, que són parella, protagonitzen aquesta història. Ells dos i la ciutat de Berlín, que és on s’han instal·lat. Som a la segona dècada dels dos mil (la història s’acaba el 17). Treballen com a creatius: és a dir, com a dissenyadors gràfics. Mengen sa, abracen idees progressistes, consumeixen cultura pels quatre costats, són —no només per feina— addictes a les xarxes socials. Com una mena de hipsters que, tot i això, fan cara de poder-se fotre dels hipsters. Viuen la vida que han triat (¿qui ho pot dir, això?). L’excepció entre la seva colla d’amics de sempre i la parentela: “La forma de vida adulta suggerida per les seves famílies i tan escrupolosament escenificada per les seves amistats era el guió d’una altra generació”. Ells són molt del segle. El negoci els rutlla. Però es comencen a avorrir: “Feien per diners allò que temps enrere havien fet per passió”. Llavors tenen l’oportunitat de passar uns mesos a Lisboa i, d’aquí, saltaran a Sicília. En el fons, però, senten que la seva ciutat és Berlín. De moment, no tenen problemes de calés, malgrat que la feina sembla que disminueixi. Al final, l’Anna heretarà una mansió d’un oncle seu. El lector pensa (o aquest lector, si més no, pensa): qui pogués plorar amb els seus ulls!

Les perfeccions sembla una novel·la d’idees. O, encara millor, una novel·la de disseny d’idees. L’autor hi planteja la problemàtica de dos trentins que tenen la sort de poder ser lliures però que, tot i així, no acaben de ser-ho mai del tot, perquè no arriben a acariciar mai la perfecció que delegen. No hi ha diàlegs. Sabem ben poc de la intimitat de la parella. Més enllà de la seva feina i de la relativa vida social que mantenen a Berlín i a Lisboa, no sabem gaire què senten, quin llast de memòria arrosseguen. És una narració freda, tirant a asèptica. L’Anna i en Tom formen part, modèlicament, d’un “paisatge interior fet malbé per vint anys d’internet”. No poden sostreure’s a la tirania de la virtualitat, a la pressió dels m’agrada. Confien molt més en la imatge que en la paraula (per això han triat la feina que fan). Tenen cura de les seves plantes. Representen un sector social d’un cert nivell —les professions liberals qualificades, se’n deia abans— que s’expressa en anglès, bé que sigui un anglès pobre, funcional. Uns individus calcats, intercanviables, a Berlín, a Nova York, a Florència o a Amsterdam: “La dissolució de les especificitats nacionals anava més enllà de la llengua”. No es pot dir que siguin, però, uns tipus entotsolats en la seva causa: hi ha, en ells dos, un compromís social. Es mullen activament pels migrants. Però comencen a constatar que l’època que els ha tocat viure no els satisfà: “L’Anna i en Tom envejaven no tan sols els qui havien pogut lluitar per un món radicalment diferent, sinó fins i tot els qui havien aconseguit imaginar-se’l”. Sí, és una novel·la d’idees, però sense la gràcia de la vida patida: un enfilall d’idees que potser hauria trobat una forma més avinent en un assaig (si no que, d’aquesta mena, ja se n’han escrit massa!). L’època del cotreball i de les primeres llampegades de la intel·ligència artificial.

I, quan penses que aquest món tan ingrat actuarà, com una mortífera mina soterrada, i durà una quota de dolor als nostres protagonistes, aquests dos, més perduts que mai, reben l’herència de l’oncle. Quan esperaves una sotragada, et trobes amb un final ensucrat. No diré que m’hagi semblat decebedora, però sí que no hi he trobat res de recordable.