Una disposició vagament afectiva

“Això no és Amèrica”, l’expressió que dona títol al nou llibre de Jordi Puntí, representa bé el desencant general que trobem en aquestes històries, escrites i publicades al llarg dels últims disset anys. I encara més sense el signe d’exclamació final: com si l’hipotètic pronunciador de la frase la digués mig d’esma, sense gens d’intenció reprovatòria o exemplar. Com si, a més a més, Amèrica, com a concepte, ja no pogués prometre ni les engrunes de cap somni. A banda l’estil de Puntí -tan cenyit, irònic sense excessos, sempre ponderat en els detalls-, allò que fa que el llibre tingui coherència i un mateix aire de família del primer conte a l’últim és el protagonisme d’uns individus que compten de 40 anys en amunt, tots ells amb una clara tendència al buit existencial. Enunciat així queda massa ampul·lós: no saben ben bé on van, per què provaven d’anar cap a una banda i no se n’han acabat de sortir. De vegades, es deixen portar, com l’autoestopista d’ Intermitent. Altres vegades recorden algú que ja no hi és, com el vidu de Vertical, que dibuixa tot de lletres invisibles, amb els seus passos, en uns recorreguts nocturns per Barcelona (lletres que només podria llegir algú que pilotés una avioneta i que seguís, atent, els seus trajectes); hi ha ocasions que es miren a ells mateixos sense mirar-se, com un dels protagonistes de Premi de consolació, que s’imagina protagonitzant videoclips amb cançons que li agraden.

Caçadors i pescadors

Caçadors i pescadors Els losers, per tant, són personatges habituals d’aquesta narrativa. Potser el més memorable de tots és Sam Cortina, un pianista i cantant que hauria pogut ser alguna cosa en el món de la música, però que un atzar -un atzar amb nom de dona- va foraviar del camí de l’èxit. Fa vuit anys que viu tancat en un immens vaixell de creuer, on ofereix un concert cada vespre. Un altre de ben meritori és el protagonista d’ El miracle dels pans i els peixos, Miquel (Mike) Franquesa, ludòpata irredempt que decideix emigrar a Las Vegas, on, finalment, i al cap de moltes trompades vitals, trobarà la seva manera de guanyar-se les garrofes: com a cooler ; això és, el qui té la capacitat de dur malastrugança als jugadors més afortunats, de refredar la seva tendència al guany constant.

Segons Puntí, hi ha dos tipus de narradors: els caçadors i els pescadors. Els primers “surten a buscar la matèria literària, s’endinsen en territoris desconeguts i agusen els sentits per trobar una història, un personatge, un fil per estirar o una revelació que els obrirà el camí de la paraula”. Els segons, en canvi, “contemplen la vida i omplen el temps d’espera amb la imaginació i els pensaments, i al final pot ser que la peça que han pescat sigui gairebé una excusa per poder narrar tot el que els voltava pel cap”. Ell, Jordi Puntí, em sembla una bona combinació de tots dos. En l’inicial paper de caçador, sent preferència per assumptes que s’allunyen de les circumstàncies massa familiars o, fins i tot, pròpies. Alhora, però, com a narrador pescador, no cal que el fil tibi: el que més captiva de la seva literatura no és el peix que intuïm sota l’aigua, sinó tot el que envolta l’escena de pesca, que compon un món populós i travessat de corrents de tota mena.

Els seus personatges són itinerants per definició, i insatisfets sense cap vocació de ser-ho. Es desplacen d’un lloc a un altre a peu, fent dit, en vaixell... No es mouen gaire de lloc (del seu ancoratge moral). Fins que els arriba una crisi, i llavors queden descol·locats. En el conte Ronyó les tres frases finals confirmen el que ja sospitàvem. Però ho fan amb un enginyós cop d’efecte, que té la virtut de sintetitzar i il·luminar la separació de més de trenta anys entre dos germans enfrontats. La frase final de La mare del meu millor amic és, més encara que un cop d’efecte, un cop de puny: el protagonista finalment consumarà un viu desig de la seva joventut. Però la mare del seu millor amic, en satisfer aquest desig, ni s’ha adonat de qui era ell.

Un dels perdedors, una mena de pidolaire que no pidola, sempre pronuncia la frase: “A Déu l’obeeix la matèria!” La conversió d’aquest anònim personatge en un popular friqui té a veure amb l’estupidesa del nostre món tan ben comunicat. Un llibre rodó, que, a més, fa de molt bon llegir.