CampanetQuan ja en portava llegides un centenar de pàgines pensava que la ressenya d’aquest llibre l’hauria d’escriure algú que en sabés, de mecànica quàntica, o si més no algú amb un interès viu pels enigmes insondables de la ciència, i no un paio que va repetir segon de BUP per la mandra abismal que li feia estudiar matemàtiques i física i química. Però després vaig pensar que no. En realitat, la mecànica quàntica és un tema tan vast i laberíntic que per força la immensa majoria de lectors de Helgoland en sabran tan poc com jo de “la constant de Planck”, de “les matrius de Heisenberg” i de “les variables que no commuten”, i que, per tant, agrairan una lectura feta –una ressenya escrita– des de la impotència de la ignorància, la indefensió davant de l’incomprensible i la fascinació de la perplexitat. Au va, m’hi poso.

Carlo Rovelli (Verona, 1956), l’autor de Helgoland, és un físic teòric conegut pel fet de ser un dels fundadors de l’anomenada gravetat quàntica de llaços, i se li nota la passió per la disciplina i el camp de coneixement als quals ha consagrat la vida. També la passió per divulgar-ne els enigmes i les meravelles –ja se’m disculparà el llenguatge poeticoide, un símptoma d’impotència intel·lectual–, així com la història dels seus avenços i el paper que hi han jugat uns pocs homes estranys i clarividents.

En aquest sentit, Helgoland és un llibre completíssim, perquè conté història i hipòtesis intel·lectuals, drama humà i especulació científica, comparacions clarificadores (amb la literatura multiplicadora de Pirandello, per exemple) i afirmacions racionalment, i fins i tot moralment, inassumibles (però vertaderes, esclar), com ara que potser la realitat tal com creiem entendre-la no existeix.

Rovelli, per a qui la ciència és “una exploració de noves maneres de pensar el món”, comença el llibre dient que la mecànica quàntica ens ensenya que la realitat està feta més “de relacions” que no pas “d’objectes”, que és una teoria “que proposa nous camins per repensar grans qüestions, des de l’estructura de la realitat fins a la naturalesa de l’experiència, des de la naturalesa de la metafísica fins a la naturalesa de la consciència”, i confessant finalment que, amb aquest llibre, “més que explicar com entendre la mecànica quàntica, potser només explico per què és tan difícil d’entendre”. Doncs ara que ho dius, Carlo, sí.

Una eina maldestra per navegar per misteris infinits

Tot i que és molt més assagístic que narratiu, el primer capítol està dedicat a recrear els dies de juny del 1925 que el joveníssim Werner Heisenberg va passar a la petita illa del mar del Nord que dona títol al llibre i on va tenir les primeres idees –intuïcions– de la teoria quàntica. A partir d’aquí, Rovelli parla de les aportacions fonamentals que feren a la nova teoria eminències tan conegudes com Niels Bohr, Max Born, Pascual Jordan, Paul Dirac, Wolfgang Pauli i Erwin Schrödinger, i parla també de tot el que s’ha derivat de la utilització de la mecànica dels quàntums, des de la bomba atòmica que va destruir Hiroshima fins a una millor comprensió de molts fenòmens de l’existència i l’univers.

Rovelli no es rebolca en les paradoxes, els aparents sense sentit i les contraintuïcions de tot plegat, i s’esforça a clarificar conceptes –el principi d’incertesa, la superposició i la interferència quàntiques, “l’entrellaçament” i la relativitat de les propietats de les coses, etc.–, però quan se l’entén millor és quan escriu: “El fràgil vel que és la nostra organització mental és poc més que una eina maldestra per navegar pels infinits misteris d’aquest calidoscopi màgic inundat de llum en què existim meravellats i que anomenem el nostre món”.