BarcelonaDe Josep Plantí (Barcelona, 1681 - Milà, 1743) no se’n tenia notícia fins que Mariarosa Scaramuzza Vidoni, l’any 1995, publica una primera nota sobre un manuscrit que es conserva a Milà. Un manuscrit de gran interès i que inclou tres obres, notes i alguns esborranys menors. La publicació a càrrec d'Adesiara de La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona conté una part d’aquests originals: De la mort de Carles II, rei de les Espanyes. De la desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, gairebé simultània; i també una curiosa composició poètica, Hemistiquis a partir del llibre primer de l’Eneida de Virgili. A més, l’edició compta amb un pròleg de Carles Puigdemont i una magnífica introducció d’Agustí Alcoberro.

Plantí va ser un personatge destacat i d’una importància pública innegable. Procedia, a més, d’una família marcada per un fort austriacisme. El mateix Josep va participar en la conspiració fallida del 1704 i en l’alçament del 1705, que acaba amb la proclamació de l’arxiduc Carles III com a regent a Barcelona. Fins i tot es va allistar al cos d’elit de les Reials Guàrdies Catalanes enfront del primer setge borbònic (1706). Tanmateix, la derrota de Catalunya a mans dels Borbons va dur-lo a l’exili. Més enllà d’això, Plantí va ser professor a la Universitat de Barcelona, oïdor i jutge de la Reial Audiència de Sardenya i jutge del reial Senat de Milà, ciutat on va morir.

Plantí comença la crònica de la Guerra de Successió (De la mort de Carles II, rei de les Espanyes...) amb la mort de Carles II (1700) i l’acaba amb l’ocupació borbònica de Sardenya (1717). L’obra, escrita en clau de present, sembla tenir unes intencions clares: reflexionar sobre la legitimació de l’actuació dels catalans i de les seves opcions polítiques, i fer una vindicació de la defensa de Barcelona “per tal que no es parli en el futur d’infàmia ni de rebel·lió…” i, d’aquesta manera, donar a conèixer al món el “cas dels catalans”, perquè la gent se’n formi una opinió honesta i correcta. Això sí, des d’una perspectiva objectiva, allunyada de qualsevol provincianisme sectari. El text de Plantí devia ser polèmic. Ho evidencia aquest passatge: “[...] no comprenc per què alguns escriptors tracten dels catalans amb paraules impròpies i difamatòries per aquesta defensa [de Barcelona]. No ho puc entendre, si no és que ho fan empesos pel fanatisme, corromputs pels diners o moguts pel desig de complaure o adular el rei”. 

Una reflexió que té efecte mirall

Plantí reflexiona sobre Catalunya i l’exili, una reflexió que té, a més, un efecte mirall, d’una clara ressonància amb el nostre present, més enllà del valor testimonial històric. La desgràcia de Catalunya, el maltractament venjatiu, sistemàtic i permanent, ve de lluny i sembla repetir-se malgrat els intents de superar-la. El text descriu la guerra en la seva brutalitat, així com les conseqüències i la repressió. Però la cosa interessant són els cinc arguments que l'autor planteja per justificar l’opció presa pels catalans el 1713. En cito un: el dret que tenen els regnes de triar el seu rei quan aquest manca, contraposant així el dret públic als drets dinàstics. Per tant, seguint Plantí, la successió de Felip V va ser nul·la de dret.

Com bé observa Alcoberro, l’obra conté elements de pensament polític de gran modernitat i és un text que centra el debat historiogràfic de l’època. Cal destacar la talla que exhibeix Plantí a través dels seus referents literaris, els grans poetes clàssics (en especial Virgili i Horaci). L’autor no dubta a recórrer a exemples precisos de la història antiga mitjançant fragments eficaços que insereix al llarg del text. Això reforça els seus arguments, uns arguments i uns referents que donen el to i que acosten l’obra a la crònica tràgica. El llibre aclareix i posa de manifest la força de la raó.