Quan has llegit molt Cioran, preferentment en la joventut, acabes vacunat contra moltes coses. El seu nihilisme elegant, al cap i a la fi, rima bé amb l’estat perpetu de malestar de la cultura occidental, sempre presa per una sensació d’estar ocupant-se d’alguna cosa diferent del que seria essencial. Descobrir ara Cioran, anant bé, hauria de ser innecessari, però redescobrir-lo és un plaer que ens proporciona Empúries traduint De l’inconvenient d’haver nascut. Els aforismes continguts en aquest llibre, publicat el 1973, proporcionen un accés més que plausible a l’obra del gran pensador romanès. Conjuminant la filosofia i l’estil literari, Cioran va demostrar que la profunditat no ha de ser necessàriament incompatible amb la bellesa. Els seus temes recurrents estan a l’abast. La seua nostàlgia del “temps abans del temps” es resol en una teologia negativa. El problema no és encara Déu sinó els seus ridículs seguidors: ell no es considera ni creient ni ateu, prefereix Buda a Jesucrist i, de la mateixa manera que constata que “tot el que és viu en el folklore ve d’abans del cristianisme”, acaba concloent que “passa el mateix amb tot el que és viu en cadascun de nosaltres”.

Cioran no creu en el progrés ni en la raó, ans exalça la superioritat de les sensacions pures (“No hi ha sensació falsa”, recorda). El seu estat ideal seria la inactivitat (“Donaria tot l’univers i tot Shakespeare per un bri d’ataràxia”). D’aquí que es postule, sense renuència, com “un monstre rosegat per la serenitat”.

A Nietzsche (“un fals iconoclasta”) prefereix Montaigne, per la senzilla raó que “no ha inspirat cap tribu”, però en aquest punt caldria corregir-lo. No és que Montaigne siga el pare de tots els addictes a això que ara s’anomena “literatura del jo”, sinó que és l’iniciador d’una estirp molt més seriosa: la dels qui consideren que, en les seues pròpies paraules, “el més difícil és ser d’un mateix”.

Amb aquest panorama al davant, el més temptador -ja que el suïcidi és inútil, perquè sempre esdevé massa tard-és deixar-se abraçar per la plenitud del fracàs. És probable que ell es considerara, simplement, un fracassat més. Al capdavall, sent com era un mestre de la sentència curta i fecunda, era així com la definia: “L’aforisme? Foc sense flama. S’entén que ningú no vulgui escalfar-s’hi”. No tenia, per cert, millor opinió de la crítica literària: “En una obra de psiquiatria només m’interessen les frases dels malalts; en un llibre de crítica, les citacions”. Doncs res més a al·legar, senyoria.