Decapitar la piràmide

Diuen que Salvo Montalbano va nèixer a Catània el 1950. Si això fos veritat voldria dir que ronda la setantena. Tanmateix, aquest parent del comissari Maigret de Georges Simenon i del Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, sembla que no vol jubilar-se. És veritat que li comença a fallar l’oïda i la vista, que es cansa sovint i de vegades perd la gana, ell que assaboria aquells plats sicilians magnífics. Com bé sabeu, el pare de l’incombustible Montalbano és Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925), un jove que s’apropa als 93 anys. Camilleri va debutar tard en la narrativa, i ho va fer amb El curs de les coses (1978) i Un fil de fum (1980), aquesta última ambientada ja a la ciutat imaginada de Vigata, on transcorrerien més endavant les apassionants investigacions del comissari Montalbano, protagonista de la llarga sèrie de novel·les de gènere negre (26) per les quals és conegut arreu. La primera entrega de la sèrie va ser La forma de l’aigua (1994) i l’última publicada a Catalunya, de la qual parlem avui, és La piràmide de fang (2014). Però, que no es preocupin els lectors, encara hi ha Montalbano per temps.

A La piràmide de fang la pluja i el llot són tan protagonistes com el mateix Montalbano, el subcomissari Augello, els inspectors Fazio i Gallo, l’impagable telefonista Catarella, amb la seva llengua estrambòtica, el jutge Tommaseo i els seus dots automobilístics, o la depressiva Lívia, que ja comença a refer-se de la tràgica mort del François, el noi tunisià que gairebé adopten amb en Salvo (recordeu El lladre de pastissets i Una escletxa de llum ). Un fang que ho empastifa tot, tal com fan la màfia i la corrupció. Tot i que no és la màfia de caràcter familiar que coneixem, sinó més aviat una de més subtil i propera a la nostra, feta i mantiguda a través d’una xarxa política i econòmica criminal que es dedica a estafar l’erari públic a base d’il·legalitats i corruptel·les en l’adjudicació d’obra pública, òbviament eliminant aquells que fan nosa. Vegeu que tot plegat comença a enfangar-se quan troben un home mort d’un tret dins un tub de ciment d’aquells que utilitzen per a la canalització de l’aigua. El misteri s’enfila quan l’esposa de l’home assassinat i un inquilí ocult desapareixen; però els interrogants s’aniran resolent a la manera de Montalbano; és a dir, de forma fascinant, poc convencional i inesperada.

El més important d’aquests llibres d’Andrea Camilleri és la llengua. I la capacitat que té l’autor per donar forma de novel·la a l’idioma particular de Sicília. Aquest parlar de la gent tan personal, saborós i vibrant que proporciona al lector la sensació de trobar-se enmig de l’acció. Per això és d’agrair l’excel·lent traducció de Pau Vidal. Com sempre, Montalbano encoratja i fa passar l’estona la mar de bé.