Els protagonistes d’Aquí baix, la segona novel·la de Laia Viñas (Xerta, el Baix Ebre, 1997), són una colla de joves en la vintena que els dies d’entre setmana se’ls passen fent feina i immersos en rutines més o menys suportables i els caps de setmana surten de festa. Tot molt habitual i conegut de sobres, si no fos que ens trobem a principis dels 90 del segle passat i els joves en qüestió surten de festa per les discoteques –“la nau, la discoteca, el garito, el temple, el cau, la casa, com li vulgueu dir”– de la coneguda com a Ruta del Bakalao, que va florir al País Valencià a finals dels 80 i va decaure i morir abans del nou mil·lenni, no sense abans deixar fixada tota una mitologia de festes frenètiques i estridents que duraven setanta-dues hores i de còctels de drogues de disseny que (bé o malament, depenia) et giraven el cervell damunt davall.

La narradora de la història és una de les membres de la colla, i té una mirada singular tant sobre els seus amics com sobre els entorns per on es mouen i les experiències que viuen, perquè no és del poble petit on varen néixer tots, però ja fa tant de temps que hi viu que hi està del tot integrada. Haver crescut amb un pare absent i haver estat criada sobretot pels avis –perquè la mare treballava– subratlla encara més la seva condició d'outsider lúcida i operativa i la seva capacitat per moure’s entre diferents mons.

Narrada en primera persona i en un temps verbal de present que dona immediatesa i vivor al relat, Aquí baix és una novel·la tan cohesionada i alhora tan escindida com les vides i les personalitats dels seus protagonistes. Vull dir que, de la mateixa manera que la colla d’amics viuen amb naturalitat tant la rutina d’entre setmana al poble (feinejant al camp collint fruita, jugant a futbol, relacionant-se amb la família i els veïns, matant el temps, complint amb els rituals comunitaris que els pertoquen) com les festes i la ingesta de les drogues que els fan flipar (èxtasi, LSD, speed), doncs igual la prosa i l’argument d’Aquí baix passen d’uns passatges més vulgars o tranquils a uns de més coloristes i excitats.

Moure's entremig de 'sanefes de felicitat'

No puc saber fins a quin punt és deliberat, però les parts de la novel·la en què es narra la festa funcionen millor –són més concises, més vibrants, menys tòpiques– que les parts en què es narra la rutina previsible i normal dels dies laborables. Això té l’inconvenient que descompensa una mica el conjunt, però expressivament té sentit: és la formalització de l’avorriment i l’eufòria que, alternativament, travessen les vides dels protagonistes. De la sordidesa existencial i individualista de quan van sobris a la transcendència comunal quasi mística de quan van passats (“em moc entremig de sanefes de felicitat”).

Viñas, a més, té el bon ull de centrar-se en el moment crepuscular tant de la colla com de la Ruta del Bakalao. Els protagonistes, ja una mica gastats, senten que estan a punt de deixar enrere la joventut, xuclats per les incerteses i els deures de l’edat adulta, i tot plegat els fa pensar en les diferències abismals que hi ha entre el començament de la festa i el final de la festa. I ara tenen la inquietant intuïció que la vida aviat se’ls convertirà en un final de festa perpetu. Tot això, Viñas ho literaturitza amb veracitat i energia.