La Gran Guerra del 1914 al 1918 va passar sense pausa a l’era del feixisme, segellada amb la marxa de Mussolini sobre Roma l’octubre del 1922 i la victòria electoral de Hitler el gener del 1933. Des dels anys vint fins al maig del 1945, Europa va ser un camp de batalla, un tauler d’escacs sinistre on es movien figures esborronadores. El 1945, quan va esclatar la primavera, semblava que s’havien resolt per sempre més tots els conflictes engendrats al Vell Continent.

El futur era com aquell angelus novus pintat per Paul Klee i comentat per Walter Benjamin. El vent tempestuós s’havia enredat entre les ales de l’àngel i l’arrossegava cap endavant, sempre només cap endavant, sense aturar-se per veure les ciutats en ruïnes i els pobles devastats que el progrés havia deixat al seu pas.

Aquest va ser l’error en el qual va viure l’Europa de la postguerra. Arreu hi havia la confiança en el final definitiu de totes les sofrences. Allà on persistien les dictadures, el món millor només se somniava. Als països pròspers, en canvi, s’assaboria dia rere dia aquesta victòria definitiva. L’eufòria va assolir el seu zenit amb la caiguda del Mur de Berlín l’octubre del 1989. Res de dolent podia passar en aquest paradís definitivament reconquerit. Però ens equivocàvem!

En els dos assajos de Rob Riemen inclosos en aquest volum, L’etern retorn del feixisme i El retorn d’Europa, les seves llàgrimes, gestes i somnis, traduïts de l’holandès per Auke Oosterhoff, l’autor s’esforça per diagnosticar l’error del sistema que ha fet possible la reaparició del feixisme arreu del continent. El modest hotel de Sils Maria on Nietzsche s’allotjava els estius amb els magres ingressos d’un professor universitari prematurament jubilat, avui és un lloc per a invitats selectes. I en aquest entorn luxós, Riemen va sentir proclamar a un conferenciant apassionadament aplaudit que el futur d’Europa es troba en l’Edat Mitjana.

El perill de la simplificació

Qualsevol rebuig frontal de la raó, de l’herència de la Il·lustració, necessàriament condueix a aquest cul-de-sac, tornem allà on ja havíem estat. Claudiquem davant el món empíric, renunciem a enraonar amb precisió i abracem un misteri no escodrinyable, definitiu. Com si l’essència de l’home fos el seu rebuig a examinar precisament aquells fonaments que el fan humà, denuncia Rob Riemen. El problema és que si assumim el misteri com una explicació, el vel pot acabar cobrint qualsevol imperfecció incòmoda. L’origen del feixisme etern és la necessitat de donar i de rebre explicacions simples. El vel de la conveniència fa desaparèixer el passat col·lectiu i les imperfeccions del caràcter que ens fan nosa. No és l’esperit de la ciència fred i calculador el que ens ha fet descarrilar. És el desig de simplificació i l’odi a tota complexitat allò que amenaça la convivència i el futur.

Els carrers d’Europa bullen d’idees fosques que han fermentat sota l’abric de l’optimisme imperant. La por davant tota diferència comença a treure de nou els seus llargs dits. Amb els ulls clavats cap a un passat glorificat fins a l’extrem de proclamar-lo Edat d’Or, Europa no sap gestionar el seu present. El futur, simplement, ha desaparegut. Vivim bolcats en una nostàlgia erma i cega. Sembla que estiguem entrant de nou en l’era de la por, l’era de la desconfiança i l’era de la mentida instaurada com a única veritat acceptable. Per contrarestar aquest feixisme tan seductor en la seva simplicitat ens cal la capacitat de plantar cara als reptes concrets, com ho fa Riemen en l’anàlisi compromesa i valenta que trobem a Per combatre aquesta època.