El Pantxatantra, compilació de faules publicada per Adesiara, traduïda per Aleix Ruiz Falqués, són cinc tractats sobre el bon govern protagonitzats per animals xerraires. De la família del Kamasutra -popularitzat pel contingut sexual explícit-, la versió més antiga del Pantxatantra data del segle VI i és d'autoria incerta. No hi ha posicions coitals, al Pantxatantra, però a part d’això hi és gairebé tot: cocodrils que es rebolquen de desamor, sastres que simulen ser Déus per allitar-se amb princeses i bous que confien en reis lleons. Com passa amb l'Homer de l’Odissea, la figura del braman o savi Vixnuxarmà (“el que troba la felicitat en Vixnu”) és incerta, i el llibre és una compilació de faules locals que juntes són una de les obres índies més universals.

El Pantxatantra és una faula dins de l’altra. Quan ens trobem al punt àlgid d’una història, un personatge ho aprofita per remetre's a una altra faula que il·lustra un problema similar i l'interlocutor pregunta: “I com va ser, això?”, i canviem de situació i de personatges fins que tornem a ser on érem. No cal llegir per ordre les faules, curtes i amb moralines poc definitives. El tractat Llibre II. Obtenció dels amics, per exemple, és més tolerant que alguns consells sobre estratègia de guerra continguts al Llibre III, perquè no hi ha ètica sense contradiccions que mereixi ser llegida. Com passa amb tota literatura, el Pantxatantra forma part del que ja hem llegit per altres vies: traduït per Alfons X el Savi de la versió àrab d'Ibn-al-Muqaffa, a la introducció de l'edició catalana d'Adesiara, precedida per la de Dalmau Editors del 2003, se’ns explica que l'obra índia va ser font d'inspiració d’El llibre de les bèsties de Ramon Llull i d'El conde Lucanor de l’infant Don Juan Manuel.

Se’ns adverteix que la traducció del sànscrit d'Aleix Ruiz Falqués no és del tot fidel. Tampoc ho era per als filòlegs indis, que concebien l'edició com una intervenció desacomplexada. Potser per això el traductor d'aquesta edició diu ser mig filòleg, perquè entén que la filologia és imprescindible però que no hi ha filologia sense filosofia i sense història. S’ha prioritzat l’amenitat per sobre de l’exactitud, i el resultat és una lectura viva, còmica i profunda però nua de paraules arcaiques. En contrast amb la lleugeresa de la traducció, les notes incloses al final del llibre són un exercici d’erudició digne de satisfer les ments més curioses, fet que demostra el nivell d’excel·lència de Ruiz Falqués i de l’editor Jordi Raventós, que ha sabut a qui calia demanar l’encàrrec.

Una oda a l’amistat veritable

Tot i l’antiguitat i origen remot, el Pantxatantra pot interpel·lar molta gent: tothom vol saber viure, i l’obra és un manual d’ús de les relacions, de les regles de la guerra o la competència i del comportament just. Hi trobem reflexions sobre com la pobresa ens deshumanitza a ulls dels altres, sobre el mal de les addiccions, sobre com cal actuar amb els refugiats i sobre l’equilibri fràgil del poder. És significativa l’oda a l’amistat veritable contraposada a les relacions d’interès, a la solidaritat mútua entre espècies diferents i a l’afecte com a remei per les adversitats. Més Plató i menys Prozac és el popular assaig de Lou Marinoff -publicat el 1999- contra la medicalització excessiva de la població, que recorrem a estupefaents per aguantar això que Emil Cioran i d’altres han definit com l’ofici de viure. Més Pantxatantra i menys Prozac també podria aplicar-se, perquè en la lectura d’aquestes faules hi ha un pretext idoni per reflexionar sobre la pròpia vida. De tan vell, el Pantxatantra és nou.