La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, 1990), és una novel·la d'aprenentatge ambientada a París el 2018. El protagonista és un jove autor senegalès que descobreix un llibre mític publicat el 1938 signat per un autor acusat de plagi de qui es va perdre el rastre, T.C. Elimane, conegut com "el Rimbaud negre”. 

Fascinat pel text i les veritats atemporals que conté, l’escriptor decideix buscar-ne pistes, intentant trobar la família, l'editor i les seves muses per terres argentines. Entre els temes del llibre destaquen els efectes del colonialisme, l'exili i el dilema d'haver d'escollir entre l'escriptura o la vida. La recerca esdevé una obsessió, un malson on el turment i la por es barregen. Perquè el misteri segueix sent tan gros que s'infonen a Elimane uns poders sobrenaturals, un petit diable de màgia negra heretat pel seu oncle. A partir d’aquí la novel·la de Mbougar adquireix l’aparença d’una investigació que segueix la petjada d’Elimane al llarg de gairebé un segle d’història individual i col·lectiva i, en paral·lel, segueix el fil d’un llunyà poble senegalès i una família esqueixada en l’època del colonialisme. 

Devot de Roberto Bolaño —encapçala la novel·la amb una cita de Los detectives salvajes—, Mbougar li fa un homenatge al seu llibre, tant en el títol com en l’estructura postmoderna a còpia de dietaris, testimonis i relats, com en els sentiments dels expatriats que somien ser escriptors, joves lliures deutors del novel·lista i poeta xilè. El narrador es burla dels escriptors africans "que es deixaven tancar a la mirada dels altres […], una mirada-trampa que exigia d'ells, alhora, que fossin autèntics —és a dir, diferents— i tanmateix similars —és a dir, comprensibles". El llibre, narrat per Diégane Latyr Faye, explica la història del descobriment de la novel·la El laberint de l’inhumà; també és un llibre complex, però fluid i captivador, que destil·la intel·ligència, crítica intransigent i reflexió filosòfica i antropològica. 

Escollir entre escriure o viure

Escrita en primera persona, La memòria més secreta dels homes és una novel·la d’aprenentatge magistral que inclou una indagació sorprenent. Sense perdre mai el fil d'aquesta recerca que el monopolitza, Diégane, a París, freqüenta un grup de joves autors africans: tots s'observen, discuteixen, beuen, fan molt l'amor i es pregunten sobre la necessitat de la creació des de l'exili. El protagonista s’unirà a dues dones: la misteriosa Siga, posseïdora de secrets, i la fotoperiodista Aïda. La novel·la està dominada per l'exigència d'elecció entre escriure i viure, o fins i tot per la voluntat d'anar més enllà de la qüestió del cara a cara entre l'Àfrica i Occident. És sobretot una cançó d'amor a la literatura i al seu poder atemporal amb un estil febrós, incandescent i de vegades asfixiant i dens. 

La novel·la entrellaça i revela de manera molt subtil, a través de la història, el diàleg, les cartes trobades o perdudes, el camí personal i literari d’aquest misteriós autor, l’obra singular del qual reflexiona sobre la vocació d’escriptor i el sentit del seu compromís. No és una simple novel·lització de la biografia d’un escriptor maleït de la literatura africana, sinó que té l’objectiu totalitzador de jugar amb les transposicions i les identitats. Sens dubte, la seva novel·la té molt més a veure amb el qüestionament fonamental del Museu de la Inhumanitat de William Gass, i amb el lloc estructurant i no només artístic que la literatura ocupa en l’equilibri mental i polític del món molt més enllà dels seus actors immediats.