Caminar dins de l’escletxa

Aquest és un llibre que en són dos: dos textos separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987 i el segon del 2015) que l’editorial L’Altra ha decidit publicar junts per donar a conèixer la figura enorme de Vivian Gornick, una escriptora jueva nascuda el 1935 al barri del Bronx de Nova York. Gornick dona veu a les que mai no n’han tingut: preserva la memòria de les dones que xerren a les cuines i a les escales de les cases i configuren així la història secreta d’una ciutat. Pel que explica a Vincles ferotges, sembla que la seva infantesa hagi transcorregut en un país mediterrani ple de xiscles, riures, matrimonis desgraciats però irrompibles per culpa de la religió, sexe a flor de pell i reprimit, i calor, molta calor. Vincles ferotges és, d’una banda, un llibre sobre la relació, plena d’amor però a vegades malaltissa i sempre excessiva, entre Gornick i la mare, o almenys entre dos personatges que responen a aquests noms, però també és un llibre sobre com una dona que estava destinada a fregar escales i ser mare de família decideix seguir una vocació intel·lectual i encadenar-se a un escriptori de per vida. Com es fa aquest salt? Quina perxa necessita una filla per saltar per sobre dels murs que envolten un barri on només manen els homes? Però, sobretot, ¿com es fa per satisfer una mare omnipotent i castradora? Ja us ho avanço: no se la satisfà mai. “Aquesta relació ens matarà a l’una o a l’altra”.

La sortida que va trobar a la insatisfacció i l’angoixa que li suposava viure tan a prop d’una mare en depressió permanent va ser l’escriptura. Un dia, mentre escrivia un assaig universitari, la va assaltar la imatge d’un rectangle que feia la mida del seu cos: “La imatge era la plenitud del meu pensament. En aquell instant, vaig sentir que m’obria del tot. Dins d’aquella alegria jo em sentia segura i eròtica, estimulada i en pau, lluny de qualsevol perill o influència. Comprenia tot el que em calia comprendre per poder actuar, viure, ser”. Si no podia guanyar les discussions amb la mare sobre l’amor i la vida que han de portar les dones, si no podia entendre’s amb cap dels homes amb qui establia relacions (i n’eren molts!), si més no se sentiria completa i lliure mentre escrivia.

Les inseguretats creixen

Les inseguretats creixenSi Vincles ferotges és devastadorament il·luminador, La dona singular i la ciutat és sofisticadament trist i vital alhora. Han passat trenta anys i Gornick escriu amb més precisió, subtilesa i mala bava. És una altra dona: a més dels records del passat que entren com cops de puny, apareixen reflexions sobre el model femení a Retrat d’una dama de Henry James i Middlemarch de George Eliot, o sobre la idoneïtat d’escoltar Beethoven i Mozart mentre s’és una comunista del Bronx que anhela la revolució. Vivian ha anat a la Universitat i s’ha convertit en una intel·lectual. Ara l’interlocutor de les seves converses és el Leonard, un amic gai amb qui comparteix la visió negativa de la vida i d’ells mateixos (l’ombra de la mare depressiva és allargada): són fracassats i no han viscut la vida que volien viure però, tot i això, passegen i conversen un cop per setmana com si els anés la vida en cada frase. I canten odes d’amor a la ciutat dels gratacels: mai no entendreu millor quina companyia fa una ciutat quan s’hi s’està sol. Gornick és prou intel·ligent per reconèixer que, amb l’edat, només ha fet que augmentar les inseguretats i disminuir les certeses, perquè viure és contradir-se constantment: en el moment en què una dona es traeix a si mateixa és quan “es converteix en la personificació viva de l’escletxa que hi ha entre la teoria i la pràctica, l’espai en què tantes de nosaltres hem anat a parar, una vegada i una altra”.

L’escriptura de Gornick és un prodigi: una combinació perfecta de to, veu, estil i contingut, on cap dels quatre elements pesa ni un gram més que l’altre. Textos fragmentaris i aparentment inconnexos que fan salts entre passat i present com ho fa la nostra memòria: un detall que ens crida l’atenció mentre caminem il·lumina un pensament profund sense haver-lo d’explicar. El lector de Gornick ha de ser, només, tan curiós i intuïtiu com ella i obtindrà una recompensa inoblidable.