El caminant i el mur

Vilafranca del PenedèsEn l’obra poètica de Susanna Rafart, hi ha un respecte estricte per la tradició i un gust exquisit per la forma. De sempre, la ripollesa ha conreat un vers ben tallat, elegant i precís, en què cada paraula és a lloc i cada imatge hi té el punt de gravidesa escaient. Una poesia de reminiscències postsimbolistes, que fuig del pla realisme íntim i del conceptualisme treballós, entre altres expressions de les modes variables. Els seus versos fan bona companyia als de Carles Riba o Màrius Torres, als de Rosa Leveroni i, per descomptat, als del Vinyoli d’El Callat, amb qui l’autora comparteix la flaca per desentranyar els misteris “del llibre estrany de la natura”. Aquest darrer poeta, a més, hi és convocat en forma d’epígraf –la citació inicial–. Com també hi és convocada, més endavant, Emily Dickinson, la veu de la qual ressona en alguns passatges de D'una sola branca.

La primera poesia, El caminant, ens presenta un personatge que sembla que camini en cerca de sentit. En aquesta peça inicial, ja hi apareixen dos conceptes que anirem retrobant després: el d’urna i el de gebre (“s’interna en la medul·la / del bosc gebrat”). Hi fa fred, en aquest llibre, el fred de la mort: “cega la mà descansa en el sudari / d’un temps finit”. Pertot, escampat, aquest alè de glaç: “tens fred quan seus en el pedrís / i tems els blaus monyons de les moreres”. Perquè la primera part, “L’arc en la llum”, és una bella elegia a la mort del pare. La segona, “De les coses concretes”, continua apregonant el misteri de la pèrdua (que és tant com dir el “misteri de la vida”).

Lirisme delicat i fascinador

La poesia de Rafart no és fàcil, i fins ens pot fer l’efecte de ser una mica massa críptica. Però una de les trenta poesies –breus, contingudes– de la primera secció, la número 20, pren un caire diferent. El tuque s’hi fa servir no és autoreferencial –per entendre’ns, com un jo emmascarat, un mirall de la consciència–, sinó el d’un apòstrofe amb el qual s’invoca el pare: “Després de tu, el vell taronger / floria cada primavera”. Encara més, la veu del pare s’hi fa sentir amb una frase que té alguna cosa d’admonitori: “–El taronger només farà taronja amarga”. Malgrat que no entenc la coma final, és una poesia que fa una funció similar a la d’una paret mestra en una casa.

D’una sola branca ens encara amb el misteri. S’hi arriba per una “escala fosca”. Hi ha un camí que mena a la “tomba del pare”. La força i la bellesa del vers s’hi fan sempre presents: “era una estreta carretera i el vent amorosia / l’aigua escapçada per la rocalla”. Un lirisme delicat i fascinador alhora. Hi ha, però, l’amenaça d’una altra mort: la de no collir la rosa quan toca (“Tot el dia seràs la sang de Crist”). També la que exemplifiquen, cíclicament, la naturalesa o, definitivament, una vella foneria, que “és ara l’urna d’heures tardorals”. En la poesia final, Rafart signa el lloc de la memòria i la ferida de la pèrdua. Hi ha arribat després de compondre una severa elegia, dotada de ressons clàssics: “Per què corren els gossos cap aquí, / entre encenalls, l’aurora rosegant?”.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar D'una sola branca a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.