No ficció
Llegim  /  Crítiques 25/11/2022

La burgesia catalana: ni tan poderosa, ni tan poc

Manuel Pérez reconstrueix les lluites de les elits i el poder polític a 'La burguesía catalana'

2 min
Artur Mas en l'últim míting de la campanya de CiU el 2010
  • Península
  • 288 pàgines
  • 18,90 euros

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

El periodista econòmic Manuel Pérez reconstrueix com aquest diagnòstic inicial plantejava en realitat una doble lluita pel poder. D’una banda, hi trobàvem una burgesia catalana egotista, enlluernada per l’èxit olímpic i poc conscient tant de les seves limitacions com dels canvis profunds a Espanya i al món. En resum, un punt de partida massa dèbil per assolir “el poder para dirigir la economía e influir en la política del Estado, para participar en el diseño del futuro, como líderes que se sentían de Cataluña”.

De l’altra, es plantejava la derivada política. El fracàs de les elits catalanes, sumat a l’alternança a la Generalitat, la crispació extrema a les Corts i les successives crisis econòmiques, provocava un terratrèmol polític, social, cultural i finalment econòmic. Així, la clàssica dualitat del catalanisme polític històric –“soberanista de puertas adentro, regionalista de puertas afuera”— ha acabat capgirant-se... amb un èxit perfectament descriptible i esquerdant la mítica i obsessiva cohesió ciutadana de l’antifranquisme.

La intranscendència de la burgesia

Fins i tot el miratge de la victòria de CiU a finals del 2010 –amb suport del PP als pressupostos—, va esvair-se de seguida. Com recorda Pérez, Artur Mas no va deixar cap error sense cometre, mentre Rajoy es mantenia hieràtic, el Procés s’accelerava fins a un punt de no retorn i se certificava la intranscendència de la burgesia en la política contemporània: fos per incompareixença, per apostes qüestionables o per manca d’interlocutors a qui influenciar.

El doble pols es tanca, de moment i com indica el subtítol, amb fracàs, ja que hem viscut “un nuevo empujón hacia la centralización del poder económico en torno a Madrid”. En altres paraules, no només es mantenen els greuges denunciats originalment, sinó que, a més, la burgesia catalana ha perdut pes (per absorció, tancament o trasllat), cohesió i lideratge. Amb tot, aquest aprimament tampoc hauria de conduir a la mera resignació, ja que, tot i delmada, hi ha moviments que cerquen recuperar la representativitat, hi ha valors clàssics –la mateixa ciutat de Barcelona— i noves incorporacions i... hi ha La Caixa. La seva singularitat condiciona encara qualsevol anàlisi econòmica i política. Ho recordava Josep Fontana quan, en ser entrevistat sobre la viabilitat del procés sobiranista, responia demanant què n’opinaven Isidre Fainé i Josep Oliu. Perquè potser la burgesia catalana no és tan poderosa com creu, però tampoc tan dèbil com aparenta. 

stats