Per què el blau és el nostre color preferit?

BarcelonaFa unes setmanes ens va deixar la gran Joan Didion, autora de Nits blaves, el dolorós retrat de la mort de la seva filla on comparteix amb els lectors com s’havia anat apagant la seva llum i el rastre que li va quedar d’ella. És sabut que el blau és a l’avantsala del negre abans que es faci definitivament fosc en els nostres ulls, però no sabia que el blau –el color de la sinceritat segons la psicologia– era amb força avantatge el color preferit de la majoria de la població. Som molts els que compartim aquesta preferència amb la nord-americana Maggie Nelson, escriptora d’ulls blaus nascuda a San Francisco el 1973.

“És més blau, el món, des d’uns ulls blaus?”, es pregunta a Bluets, un llibre barreja d’assaig i autobiografia que ens demostra novament que l’autora no creu en els gèneres literaris, de la mateixa manera que no creu en els gèneres en general. Ja va demostrar ambdues coses a Els argonautes, on aboca amb original destresa –i unes dosis notables de sexe sense prejudicis– la primera etapa de la seva relació amb l’artista trans Harry Dodge, amb qui ha acabat formant una família.

Mentre Els argonautes és un llibre de salutació –a una nova vida, a una nova parella–, Bluets, que va escriure uns anys abans, és un llibre de comiat perquè inclou la separació del company de llavors. Fent servir de pantalla el color blau, Nelson l’utilitza com una mena d’interfície blavosa que li permet explicar la seva història i també, per descomptat, la del color blau, o, com a mínim, algunes pinzellades d’aquesta història tan suggeridora, que passa per la literatura, l’art, la ciència... Entre d’altres hi surten Newton, Wittgenstein i Sebald. Però també els bells tuaregs, amb el seu intens blau, que és una de les variacions del blau més belles del món.

Un color sense alegria

Per a Goethe el blau era un color sense alegria –els que no el perceben pateixen d’acianoblèpsia– i sembla que és a mesura que ens fem grans que ens agrada el blau, mentre que les criatures s’estimen més els colors més cridaners. Per confegir aquest compendi de 240 entrades numerades, l’autora es va dedicar a recollir blaus “en carpetes, en capses, en quaderns” i també a la memòria. No arriba a ser un compendi enciclopèdic perquè no està escrit en temps de Voltaire sinó de la modernitat líquida, quan no aspirem a fixar sinó només a transitar.

I què hi ha d’aquest company sentimental a qui no vol o no sap estimar i que també s’escola com els molts blaus que no aconsegueix aferrar? Buscant blaus torna molts dies amb les mans buides, com a molt havent enregistrat alguns tendals. “Estima la persona amb qui estiguis. Estima el color verd. Però no m’estimava el verd ni volia estimar-lo ni fer veure que me l’estimava. Com a molt, puc dir que el suportava”. S’escull el color preferit, la parella? S’escull a qui estimes?

A Maggie Nelson els blaus de Bluets se li escolen en les vivències personals. Escriu textos híbrids amb hybris, aposta fort i s’exposa. La traducció de Míriam Cano li fa justícia. Personalment, en la seva literatura em sobra que sigui tan fan de Catherine Millet i no comparteixi amb mi que la societat moderna on vivim fa una descarada sobrevaloració del sexe. Enyorarem aviat el pudor amb què han periclitat totes les produccions mainstream que ens envolten, tan altament sexualitzades? Tanmateix, aquest contundent i breu llibre és una bona opció perquè està a l’altura de Nits blaves. Marxa Joan Didion i arriben veus noves que fan de la literatura una renovació contínua, tot i que els colors sempre són els mateixos.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Bluets a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.