Lluís Calvo, que és un poeta-filòsof (per entendre’ns), és capaç de sorprendre el lector avesat al seu univers amb passatges sentenciosos d’un lirisme extrem, ja en el poema que fa d’íncipit: “De l’abellot al rusc, / de l’alè a la ventada: / escolta el so, / la pau que et crida / amb veu de mare”. En una obra tan profusa no és, potser, estrany que el poeta, rigorós com és, jugui amb una panòplia a la qual no li manca res. Endemés, a cada pas podem topar amb la tradició: “Perquè en un roc / i en un grapat de molsa / hi ha l’univers sencer”. Això és Verdaguer. Però també, naturalment, la saviesa grega arcaica, i, fent marxa enrere, la dels alts coneixements i sabers de l’Orient, que és el tema que ens ocupa en aquest Talismà. Un viatge físic que val com a pretext al poeta per mostrar un viatge espiritual, de l’Índia a Occitània, dels Upanixad als trobadors. Calvo sap que l’essència és una, que no hi ha res de nou sota el sol, i que tot forma part d’un cicle de repeticions, iteracions i reencarnacions (això darrer ja és qüestió de fe), tot allò que Mircea Eliade va exposar magistralment al seu El mite de l’etern retorn. Com ja ens indiquen els epígrafs al recull, Calvo també planteja la qüestió d’Orient en els termes que han elaborat ja des del segle XVIII, i abans, els nostres escriptors, i intel·lectuals en general. Que som fills de constructes culturals que carreguem com una creu.

El far de l’Orient

Calvo ho té molt clar, però el seu interès va més enllà. El rerefons filosòfic dels grans moviments de pensament oriental l’interessen per assumir-los en la seva aventura poètica, no pas per especular o fer-ne exhibició erudita. Però sí que demostra que encara avui tenim moltes coses per aprendre de l’Orient. Des de les grans intuïcions científiques, passant per la yin i el yang, la consciència i modelació de l’energia que mou l’univers i els éssers vius, i àdhuc el corpus de codis morals que han de regular amb seny i positivitat la conducta humana (en el budisme, per exemple), fins a la concepció de l’amor com a eina de coneixement, sense oblidar la seva sacralització com a via règia cap a la mística. Calvo va desgranant mites de l’hinduisme, magistralment sintetitzats en poemes polimètrics, fa salts a idees fecundes, en poemes com Hardware, que hauria pogut signar perfectament Màrius Sampere, o poemes de potent evocació, com El gran llibre de les terres d’Orient. Calvo és un trobador que troba i troba incessantment. Defensa el misteri com a clau de la poesia. Un talismà.