Ballar i escopir sobre el país de l’or

Els llibres de Boris Vian són jocs musicals que, gràcies a una coreografia àgil i preciosa de personatges, objectes i escenaris, travessen la vida dels lectors com una exhalació fulgurant i es converteixen en objectes de record gairebé perfectes. Són llibres per llegir quan s’és molt jove i que fan por de rellegir un cop s’ha traspassat la ratlla de la maduresa, com també en fa tornar a escoltar les cançons que ens van marcar la primera joventut: sovint no són tan bones com semblaven, perquè no són ni prou complexes ni prou profundes. No és el cas de Boris Vian, que tenia un talent enorme i una capacitat d’anticipació als temps futurs que fan que els seus llibres brillin sempre.

La història que s’explica a L’arrencacors és a la vegada hipèrbole, faula i metàfora d’un món que Vian considerava putrefacte: el que li va tocar experimentar durant els escassos 39 anys que va viure, entre el 1920 i el 1959, i que va incloure com a mínim dues guerres (la Segona Mundial i la d’Indoxina) que planen sobre l’obra, encara que sembli que se n’escapa fent volar la imaginació. El poble on arriba Jaquemort, un psiquiatra molt especial que farà de fil conductor de la novel·la, és un lloc on el sexe té un paper fosc i alhora preponderant, un lloc on es fan cerimònies horribles, com una Fira de Vells on la gent gran és venuda i maltractada sense miraments, i on es crucifiquen bèsties que han mostrat massa desig. El travessa un riu vermell on s’aboquen cossos podrits que un condemnat ha de treure de l’aigua amb la boca i, si se segueix un camí a la vora d’un penya-segat que cau a pic sobre el mar, s’arriba a una mansió amb jardí on viu una parella que està a punt de tenir descendència.

El llibre arrenca amb el naixement de tres bessons i en segueix la criança per part de la mare, la Clémentine, que es pren una mica massa a pit el concepte de protecció i acaba fent bestieses per evitar que els nens passin cap perill. Els tres germans, però, descobreixen la manera de volar, i no cal explicar gaire més perquè la metàfora és transparent: no hi ha llibre més bonic que expliqui la conquesta de la llibertat filial. Però és que, a més, és un atac divertidíssim contra les virtuts de la psicoanàlisi (només cal dir que el psiquiatra protagonista adoptarà la personalitat i els hàbits d’un gat negre després de tractar-lo) i un qüestionament radical dels mecanismes de control d’una societat que busca reprimir i castigar el desig individual. L’obsessió del protagonista contra certs costums ancestrals i contra tot allò que “fa pagès” no és res comparat amb els atacs divertidíssims contra l’Església i el seu poder de repressió. El duo que conformen el capellà i el sagristà del poble és memorable: atenció a una escena on l’un salta a corda en calçotets mentre l’altre beu licor a mitja tarda.

El més bonic de tot és com Vian aconseguia convertir la negror en bellesa. Tocar merda i convertir-la en or literari, l’únic que, segons Vian, servia per a alguna cosa. Fer-ho bonic, fer-ho únic, fer-ho inoblidable: aquests devien ser els únics objectius que es proposava davant del full en blanc. I per això es va autoatorgar l’obligació d’inventar paraules, tergiversar frases, forçar el vocabulari fins a deixar-lo volar lliure. No hi havia un traductor millor per a aquest autor que l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, que ens (des)lliura Vian en el seu català exquisit i artesà.

És significatiu constatar com l’ombra de Vian es troba més fàcilment al teatre, al cinema o en cançons que en obres estrictament literàries. A França és un autor popularíssim, venerat, i se n’editen fins les llistes d’anar a comprar. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta un parell d’editorials catalanes el van traduir, i se’n van fer adaptacions teatrals i de cançons, però no van aconseguir crear cap febre : esperem que aquesta segona vida de Vian en català (recordem que l’ Escuma dels dies es va traduir ara fa quatre anys) en marqui la resurrecció. Un autor acostumat a arrossegar-se pel fangar del fracàs com Boris Vian n’aguanta tantes com calgui, però convé que se’l comenci a llegir amb desfici si no volem passar per gent a qui han arrencat el cor.