Llegim 23/07/2021

Anys de llibertat a les planures africanes: Viena publica 'Lluny de l'Àfrica', d'Isak Dinesen

Rere el pseudònim de Dinesen s'amagava la baronessa Karen Blixen

3 min
Una imatge de la pel·lícula 'Memòries d'Àfrica', basada en el llibre de Blixen

BarcelonaLa baronessa Karen Blixen va tenir una vida de pel·lícula, i no només perquè l’adaptació de part d’aquest llibre sigui l’arxiconeguda Memòries d’Àfrica, amb Robert Redford i Meryl Streep. "Jo tenia una granja a l’Àfrica" és potser la primera frase que més va fer somiar i plorar el món blanc i occidental a mitjans dels anys vuitanta: i la gerra d’aigua mullant-li els cabells a la Streep i l’avió de Redford estavellat (ai!), l’amor que brota a les planures entre gaseles i antílops i... uns quants nens africans posant-hi una nota de color, que de colonialisme i racisme també n’hi ha, en aquest llibre publicat l’any 1937, quan ser europeu i marxar a viure a l’Àfrica era només símbol de valentia i gust per l’aventura i la llibertat. Una lectura que no tingui en compte els paràmetres i el context de l’època serà, com a mínim, incòmoda. I una lectura que només busqui la repetició de l’argument de la pel·lícula se sorprendrà, perquè la quantitat de materials narratius és molt superior en el llibre.

El que no es pot negar és que està escrit per una dona excepcional: sola, va tirar endavant una plantació de cafè a Kènia, es va fer metge, gairebé sanadora, i es va convertir en un símbol respectat pels indígenes de totes les tribus amb les quals va conviure, encara que conviure en aquell context històric volgués dir explotar-los com a esclaus. La veu i la mirada úniques de Karen Blixen, i la ironia i la saviesa amb què jutja, per exemple, les missions religioses que proliferen al voltant de la seva plantació, justifiquen una reedició de Lluny de l’Àfrica, un conjunt de records vívids i feréstecs d’un país i un continent que van marcar per sempre la vida d’una noia nascuda a Dinamarca a finals del segle XIX.

La importància de la narrativa oral

Karen Blixen, nascuda en una família aristocràtica i casada ben jove amb un cosí llunyà, un baró Blixen que se la va endur a Kènia, on la va deixar abandonada per anar-se’n a caçar altres dones, va viure els anys africans com una experiència iniciàtica que després va saber filtrar i convertir en literatura, sobretot en aquestes memòries. Va adoptar trucs propis de la narrativa oral tradicional amb què va entrar en contacte a l’Àfrica, que no té res a veure amb l’ordre canònic d’introducció, nus i desenllaç al qual estem acostumats els occidentals. El desordre amb què estan evocats els records d’una sortida a caçar, el salt d’un episodi tràgic provocat per una arma de foc mal guardada en una vetllada memorable sota els estels, la manera de presentar els personatges, amb un retrat en acció i, molt més tard, la manera de repescar-los, a través d’un objecte que els evoca, en són una mostra. "A l’Àfrica vaig aprendre a explicar històries", declararia anys més tard, ja de tornada a Dinamarca, on es va posar a escriure. "Els indígenes saben com escoltar. Els explicava històries constantment, tot tipus d’històries". I després les va escriure: primer van ser els Set contes gòtics (una meravella que tothom hauria de llegir) i després les memòries dels anys passats al peu de les muntanyes del Ngong, "l’Àfrica filtrada a través d’aquells mil vuit-cents metres, com l’essència intensa i refinada de tot un continent".

El llibre ens arriba amb una magnífica traducció de Xavier Pàmies i gràcies a Viena Edicions, que a poc a poc i sense fer soroll, ha anat bastint un catàleg de clàssics anglosaxons i francesos gens menyspreable, amb autors com O. Henry o Evelyn Waugh, la Recherche de Proust completa o els contes d’Arthur Conan Doyle. Un volum perfecte per a qui no pugui viatjar i vulgui imaginar-se l’olor de la sabana africana.

stats