N’hi ha que, innocents i desinformats, pensen que la literatura i els seus prestigis depenen en exclusiva de factors literaris, però el cert és que els factors extraliteraris, com a mínim a curt i a mitjà termini, són tant o més decisius a l’hora de determinar l’èxit d’un llibre o el reconeixement i la fama d’un autor. Hi ha llibres que són celebrats i que venen molt més que altres no perquè estiguin més ben escrits o siguin més lúcids, sinó perquè toquen temes més de moda i ofereixen visions del món i de la vida més d’acord amb les que estan en voga o són més hegemòniques en un cert període històric. Una cosa similar passa amb les traduccions: hi ha llibres en català que han sigut traduïts no perquè siguin millors o més exportables, sinó perquè aquí han estat publicats per editorials amb més contactes a l’estranger.

Un altre factor sovint important és la personalitat dels escriptors, la projecció que tenen, la imatge pública que irradien. En aquest sentit, al novel·lista i poeta mallorquí Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) l’ha perjudicat força la seva personalitat de senyor tímid, educadíssim, encantador i discret. Perquè molts lectors no han sabut veure-hi més enllà i, per tant, no s’han adonat que, darrera la personalitat amable, riallera i poc expansiva de Vidal Ferrando, hi havia un escriptor d’una ambició de dimensions molt considerables i amb una capacitat de treball meticulosa i autoexigent.

Autor de mitja dotzena de novel·les i d’una quinzena de llibres de poemes, Vidal Ferrando va publicar el seu primer llibre quan ja havia fet els quaranta anys. La vocació literària, però, se li havia despertat de molt jove, gairebé en l’adolescència. Segons ha explicat ell mateix a l’interessant llibre de converses que li va dedicar Miquel Àngel Vidal (Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, 2021, a Lleonard Muntaner Editor), va començar a escriure de manera seriosa abans dels vint. Bàsicament escrivia poesia. Com que més o menys en aquells anys, però, la poesia mallorquina va veure’s sacsejada per tres meteors inesperats, nous i enlluernadors –Miquel Àngel Riera amb Poemes a Nai, Miquel Bauçà amb Una bella història i Bartomeu Fiol amb Calaloscans–, Vidal Ferrando aviat va veure que ell encara no era capaç de fer res igual de potent i de personal i va optar per mantenir-se inèdit i continuar llegint, escrivint, fent-se i preparant-se.

La preparació va durar vint anys. Fins que, a mitjans dels 80, va començar a publicar. I ja no ha parat. Ara, reconegut per una minoria de lectors selectes i per nombrosos col·legues, Vidal Ferrando ocupa ja el lloc que li pertoca. La reedició de Les llunes i els calàpets, el seu debut en la narrativa l’any 1994, ho confirma. Els responsables de la Nova Editorial Moll han volgut donar a la reedició un aire explícit d’homenatge. A més d’un pròleg escrit per Xavier Serrahima, el volum va encapçalat per prop de trenta pàgines plenes de breus notes i comentaris elogiosos de diversos lectors i escriptors. Entre ells, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila i Antònia Vicens.

La present reedició funciona, per tant, com un tribut. També, però, és la reivindicació i la redescoberta d’un títol central en l’obra d’Antoni Vidal Ferrando, un títol a través del qual els lectors accediran a un món narratiu en què la memòria col·lectiva de Santanyí, el poble natal de l’autor (una memòria feta de les desgràcies i la poesia del mar, de les aventures del contraban, de les supersticions i les pors i els atavismes seculars, de les giragonses de la història i les veritats de les contarelles), està plasmada en una prosa suculenta, genuïna, gimnàstica, arrelada i vivíssima, d’un preciosisme sempre rigorós i controlat.