Anaïs Nin, transfusió de vida: 'Les quatre cambres del cor', traduïda al català

BarcelonaEls peixos tenen dues cambres al cor i les granotes en tenen tres. El cor humà, com el de la resta de mamífers, és el més complex, amb quatre cambres. Com la vida, el cor s’encongeix o s’expandeix segons el coratge de cadascú, deia la francesa Anaïs Nin (1903-1977), una dona que va escriure un dietari durant quasi seixanta anys. Influïda pel surrealisme i la psicoanàlisi, la Nin també tenia clar –i vivia en conseqüència– que només el batec a l’uníson del sexe i del cor poden crear l’èxtasi.

Gràcies al bon criteri editorial de Labreu Edicions, ja hem pogut llegir en català tres novel·les d'Anaïs Nin: Dins d’una campana de vidre, Una espia a casa de l’amor i La seducció del minotaure (les dues últimes formen part de la pentalogia Cities of the interior,de l’any 1959), en les quals hem descobert una autora pletòrica, sensual, feminista, neuròtica, extasiada, intel·ligent, enderiada, abrandada, angoixada, reflexiva, atmosfèrica i emprenyada. Tot alhora. Ara, traduïda per Ferran Ràfols Gesa, arriba Les quatre cambres del cor, un títol escrit en anglès l’any 1950 que també pertany a la seqüència Cities of the interior i que en català perd la doble interpretació que té en la versió castellana traduïda per Francesc Parcerisas: Corazón cuarteado.

El París bohemi d'entreguerres

El relat ens situa al París bohemi d’entreguerres, tenyit d’un contrast social de grans luxes i misèria artística. La trama segueix la furiosa vida sexual de la Djuna, arquetip de la dona de llum, una dona ambigua i contradictòria que estima, s’emociona, dubta, decideix i se sacrifica. Una història basada en la pròpia experiència de l’autora amb Gonzalo Moré (aquí, Rango), poeta i guitarrista peruà amb qui va estar deu anys. La narradora explica el caos d’un triangle amorós, el tercer vèrtex del qual és la Zora, la dona del Rango, una exballarina maníaca i gelosa que navega entre la malaltia imaginària i l’egocentrisme. La Djuna i el Rango s’estimen d’amagat en una illa simbòlica, aïllada del món, una barcassa al Sena (la mateixa que la Nin va llogar per rebolcar-se amb Moré, drogat de lleure i de mandra). La Nin –o la Djuna– pretén encarrilar la vida del poeta però, com d’habitud, és a ella a qui arrosseguen en una espiral de destrucció superabsorbent. A Les quatre cambres del cor, Anaïs Nin exposa la degradació amorosa, les restes del naufragi d’una relació llarga enquistada en la frustració, l’angoixa, el conflicte i la passió més extrems: un cor esquarterat pel fracàs i alhora dividit en quatre parts incomunicades, fondes. La vida i els seus abismes o la feblesa de l’ésser humà: aquests són els temes centrals de l’obra d’Anaïs Nin.

Les quatre cambres del cor és la història d’una atracció per oposició. I no només perquè el cos d’ell en feia dos com ella, perquè la Djuna caminava com una sageta i ell passejava xino-xano o perquè a ell li tremolaven les mans i ella les tenia ben fermes. Perseguint un miratge de llibertat, la protagonista entra en un bosc negre. Mentrestant, gaudeix d’una droga poderosa que li captura la fantasia i estableix un lligam més que tòxic. L’amor, el gran narcòtic.