La primavera a Pequín (Quaderns Crema, 2013) explica l'estada d'un mes a la capital xinesa per impartir uns seminaris de traducció a la Universitat d'Estudis Estrangers.

Fa uns anys que treballo amb materials relacionats amb el record i la memòria. Aquest llibre forma part d'un projecte més ambiciós que tindrà més volums. La primavera a Pequín és la primera prova acabada, la punta de l'iceberg: se centra en un temps i un espai molt acotats -el mes que vaig passar a la Xina-, però puntualment rescato algun moment del passat.

És un llibre amb una estructura molt peculiar. Es poden seguir les observacions fetes durant el viatge, combinades amb les anotacions dels somnis que va tenir aquelles setmanes i la traducció de poemes provinent de dues antologies.

Si m'hagués dedicat únicament a escriure el que veia probablement no hauria tingut prou entitat com a creació literària. Vaig decidir combinar-ho amb els somnis -descrits de la manera més asèptica que podia- i amb la traducció de poemes, que em permetia donar un tast d'una cultura extremadament rica, interessant i en general poc coneguda per a nosaltres.

La seva experiència a Pequín data del 2011, però el llibre no ha estat publicat fins ara. ¿Hi ha hagut gaire reescriptura?

No. Quan vaig tornar de la Xina en tenia una part molt important escrita. L'únic que vaig afegir abans d'ensenyar-li a l'editor Jaume Vallcorba van ser alguns poemes més que creia que tenien un paper important. Em va respondre que hi estava interessat al cap de molt poc, però hem esperat fins ara per publicar-lo.

El dietari comença amb l'observació d'una dona xinesa a l'aeroport. Les bosses que carrega i les sandàlies plenes de pedreria li permeten mostrar el contrast amb la societat que es descriu a Família , de Ba Jin, la lectura que va fer durant el vol de Barcelona a Pequín. D'una banda, hi ha el consumisme; de l'altra, les reminiscències de la tradició.

És un fragment absolutament real. Va ser el primer text del llibre que vaig escriure, a l'aeroport mateix, mentre observava la dona. El consumisme del món actual, exemplificat en una dona que va carregada de bosses del Duty Free i que porta unes sandàlies a través de les quals se li veuen els peus, contrasta amb els peus embenats de la Shuzen a la novel·la de Ba Jin: allà ja es veu el trencament amb el passat, tot i que la noia encara ha hagut de portar els peus embenats perquè no li creixessin gaire.

El llibre defuig la generalització i se centra en les observacions personals d'un país que de seguida s'intueix molt diferent.

Una de les coses que més m'ha interessat de l'experiència ha estat comprovar que t'instal·les en un món que funciona amb absoluta normalitat -encara d'una manera més espectacular que les realitats que nosaltres coneixem- i al mateix temps tot això té una profunda estranyesa perquè no en sabem res. Surts al carrer, agafes el metro i allà comences a veure gent que fa coses diferents de les de la gent del metro d'aquí. Quan te n'adones, mires d'anotar-ho.

Hi ha gent que hi dorm, al metro.

I no només allà. Em va sorprendre veure gent fent una becaina a la gatzoneta, al carrer, o al damunt d'una taula de restaurant. Ningú no se n'estranya: aquest moment de descans és totalment normal.

Una de les primeres sorpreses és constatar que tothom va a la seva.

Això sembla. La Xina és un país d'un gran individualisme, ara: te n'adones quan intentes travessar un carrer o puges a un autobús. Però també he caminat per barris on la gent s'aplega i xerra en petits grups, i he passejat per parcs de grans dimensions que són plens de gent.

Entre classe i classe, té temps de visitar centres comercials, districtes de moda -el 798- i museus. Fins i tot va a la plaça de Tiananmen i a la Ciutat Prohibida.

El dia que passejava per la plaça vaig escriure que el més interessant que hi veia era la gent. Hi havia turistes, però també molts xinesos vinguts de pobles o de la mateixa ciutat que la visitaven, alguns fins i tot per acomiadar-se'n. Observant-los em vaig adonar que tenen un funcionament de vida que no depèn de res més que d'ells. Nosaltres ens hem mirat molt el melic: hem ignorat una història i una manera de viure mil·lenàries que afecten una quarta part de la humanitat. Això impressiona molt: de vegades, quan explicava alguna cosa, m'adonava que no els interessava gens. Quan ets en una realitat tan diferent com la xinesa t'adones que els paràmetres des d'on ens mirem el món són relatius. En 50 anys, la Xina ha fet un canvi brutal: ha comportat sacrificis i penalitats, però el país ocupa ara un dels primers llocs del món.

Els poemes mostren retalls d'una cosmovisió diferent. Passa el mateix amb les pintures.

A Occident la pintura és sobretot egocèntrica: les persones hi són gairebé sempre. A la Xina hi ha una llarguíssima tradició de pintura paisatgística, en què l'element humà, si hi és, ocupa un lloc molt petit.