Molt alerta amb aquest llibre. Hauria de dur estampada la paraula fràgil a la coberta, perquè només amb el títol - Dins d'una campana de vidre - no n'hi ha prou. És un llibre tan delicat com un got de vidre on hi dipositéssim, amb tota la cura del món, un glaçó, i el contacte amb el fred n'esquerdés el fons. Un llibre per llegir sota l'aigua. Però si això és impossible! Ningú no es creu que es pugui llegir sota l'aigua, però es pot: "Ningú més no hi creia, en l'absolut, ningú més no s'atrevia a explotar per arribar a l'èxtasi"; "Tenim necessitat d'heroisme, i a la vida moderna no hi ha lloc per a aquesta mena de sentiments".

Ningú no hi creia, en l'Anaïs Nin (1903-1977), perquè en el nostre món ningú no creu en l'absolut i ningú no s'atreveix a explotar per arribar a l'èxtasi. Ningú? No! Una petita editorial resisteix, ara i sempre, la invasió de la relativitat i busca l'èxtasi dels lectors. Després de la magnètica i estranyíssima novel·la curta Una espia a la casa de l'amor -publicada per Labreu Edicions l'any 2011- ens arriba, esplèndidament traduïda una altra vegada per Ferran Ràfols, una de les millors col·leccions de contes de l'escriptora francoamericana. De la Nin, molta gent n'ha llegit els diaris i pot dir-ne quatre detalls morbosos, però no tants coneixen els contes i les novel·les que va escriure al llarg d'una vida atzarosa que la va dur, com una baldufa, del nord de França a Cuba, passant per Barcelona, París i Nova York.

Els contes que integren aquest recull se'ls va publicar ella mateixa l'any 1944. En llegir-los, un dels crítics més importants del moment, Edmund Wilson, va fer un bot i va saltar de la cadira: què era allò? Somnis relatats com contes o contes relatats com somnis? Tant li feia. Eren seguits de paraules que l'estiraven endins del llibre fins a fer-lo passar entremig de les línies i instal·lar-se, feliç, entre lletres, els cinc o deu minuts de lectura que pren cada conte. Perquè són curts, quasi perfectes, mig abstractes.

Si fossin quadres diríem que són, més que surrealistes, expressionistes. Retraten, com una càmera de fotos desenfocada, la temporada que Nin va viure en una de les barcasses que, com bateaux îvres , flotaven sobre el Sena, i servien de refugi per a la bohèmia artística del París de la dècada dels trenta. I demostren que l'ebrietat dels vaixells i de les vides que s'hi portaven pot impregnar la manera de narrar, i de quina manera!

Si es volen quedar amb la boca oberta després de només cinc pàgines, vagin directes a un conte que es diu El laberint . Començaran amb la frase "Tenia onze anys quan vaig entrar al laberint del meu diari", i ja m'explicaran on acaben, si pels carrers de Nova York, pujant escales de paraules o caminant amb els peus descalços per damunt de la paraula obsessió . I no s'hi val a dir que no ho han fet mai abans, això de caminar per sobre d'una obsessió. Però n'hi ha més: el conte que dóna títol al recull, i que és gairebé de por de tan bonic que és, té lloc en una casa majestuosa, que "tenia el perfum de les vides riques" però que també "semblava una casa a punt d'esvair-se". Així és la prosa de Nin: bellesa en estat pur a punt d'esvair-se. L'obra d'una viatgera que duu una ferida incurable: "Tothom que ha estat ferit fa un llarg viatge".