Karla Cornejo Villavicencio

'Els americans indocumentats'

Edicions Saldonar. Traducció d'Octavi Gil Pujol. 216 pàgines.

Actualment, hi ha uns onze milions de persones indocumentades vivint als Estats Units d’Amèrica. Ser un indocumentat no és només un estatus administratiu: té efectes vius i palpables en com totes i cada una d’aquestes persones es perceben a elles mateixes, es valoren, se senten íntimament, fan de pares, fan de fills, s’imaginen el futur, tenen cura del seu cos, es relacionen amb l’autoritat i amb els veïns... Per tal de donar una imatge tan polièdricament veraç, matisada i completa com fos possible de l’experiència de ser un indocumentat als Estats Units, Karla Cornejo Villavicencio (Equador, 1989) ha escrit Els americans indocumentats. El preu físic i mental del somni americà per a onze milions de persones.

El llibre es mou entre l’assaig vivencial, la crònica de carrer, el reportatge en profunditat i la vindicació moral i política d’una gent que no té gairebé ningú que la protegeixi i la defensi. Cornejo sap molt bé de què parla. Ella mateixa va ser una sensepapers fins ben entrada l’edat adulta. En aquest sentit, el prestigiós National Book Award guanyat amb aquest llibre és només el segon màxim premi que ha rebut: el primer és haver estat una de les primeres sensepapers graduades a l’elitista Universitat de Harvard. Això, en tot cas, no va impedir que sentís un terror vivíssim davant la victòria electoral de Trump el 2016. Al cap i a la fi, Cornejo és com els homes i dones amb qui es relaciona i sobre els quals escriu: jornalers, repartidors, dones de fer feines, tots ells fent vida il·legalment a la presumpta terra de les oportunitats, tots ells vivint sempre amb la por al cos, indefensos –molts no saben ni quins drets tenen–, preocupats per si podran treballar i guanyar-se el pa, per si els deportaran, per si podran donar un futur als fills, pel que faran quan surti un contratemps de salut per al qual ja saben que no podran pagar-se el tractament...

Cornejo tracta els materials humans que maneja amb complexitat respectuosa, sense edulcoraments però sense subratllats melodramàtics –no li calen–, amb empatia i esperit fraternal però sense dogmatismes bonistes ni idealismes tramposament exemplaritzants. A més, ella no pren l’actitud del periodista, observador i neutral. Al contrari, s’implica molt personalment: intenta obrir els horitzons d’adolescents desganats, vol consolar els fills petits de pares deportats, dona diners a qui en necessita, munta col·lectes per ajudar materialment com sigui... Una cosa que impacta és la sensació que, si Cornejo ajuda, no és per bondat, ni per sentir-se millor, ni per solidaritat, sinó com a resultat d’una forma rabiosa de desesperació. I també que ho fa esperonada per la mala consciència d’haver prosperat, una mala consciència similar a la dels supervivents de les pitjors tragèdies col·lectives.

Cornejo és, doncs, una narradora activa en tots els sentits. Conta i descriu amb intenció, opina, maleeix, s’indigna. Tot i que va alerta de no acaparar massa protagonisme, també posa en primer pla, en molts passatges, la seva experiència, la seva identitat, les seves circumstàncies. Explica, per exemple, com l’ha afectat el trauma permanent de no tenir papers, de viure sent “deportable”, i enumera els molts trastorns que té diagnosticats.

Construït com un mosaic d’històries d’indocumentats de molts països –l'Equador, Mèxic, Nicaragua...–, el llibre es llegeix bé per l’energia i la precisió de la prosa però fa de mal llegir per la duresa de les experiències humanes que s’hi relaten: el racisme estructural, l’explotació laboral, l’alcoholisme, les humiliacions, les estafes, les xacres físiques, les famílies desfetes cruelment... Un llibre tan terrible com important.