Alexandria i el cor humà segons Lawrence Durrell

El quartet d’Alexandria són quatre novel·les publicades autònomament que en realitat conformen una única i monumental novel·la. Aquesta doble naturalesa explica els seus defectes: la prolixitat de la prosa, la descompensació argumental, desajustos en el ritme, la presència de vegades imponent i de vegades esborradissa de certs personatges... Però també n’explica la grandesa: la majestuositat immersiva amb què l'autor capta l’atmosfera i la bigarrada humanitat d’una ciutat que és una cruïlla de cultures i un flascó d’essències mil·lenàries; la capacitat indagadora i la precisió expositiva amb què, sense buidar-los de sensualitat ni de fatalisme, examina els punts d’intersecció de l’existència on topen la carn i l’esperit, l’amor i la mort, el fluir del temps i l’autoconsciència dels individus; la gràcia perversa amb què descriu la vida com una festa exultant i una ferida incurable...

El polifacètic Lawrence Durrell (Jalandhar, Índia, 1912–Someire, França, 1990), poeta, novel·lista i autor de llibres de viatges, va viure a Egipte durant la Segona Guerra Mundial, i anys després va convertir en literatura les seves experiències. El resultat va ser una de les obres cabdals del segle XX, o com a mínim de la seva segona meitat, una obra que ha estat llegida amb devoció per milers de lectors i celebrada per legions de crítics, si bé l’estil sumptuós i expansiu de Durrell també ha tingut bastants detractors. A moments, és cert que l’opulència estilística i la grandiloqüència reflexiva durrellianes avui fan un efecte una mica antiquat, però en general resulten absorbents i incisives, i obsequien el lector amb botins de frases per subratllar -“Em pregunto qui va inventar el cor humà. Vull que em diguis qui és i on el van penjar a la forca!”- i no pocs passatges memorables.

Justine, la millor de les quatre, va ser publicada el 1957 i és una meravella amarada de mundanitat i misticisme que explora la dimensió carnal de l’espiritualitat i la dimensió espiritual de la carnalitat. Balthazar, del 1958, és un laberint de descripcions, veritats, mentides, revelacions, sentiments i idees tan poderosos com evanescents. Mountolive, del mateix any, és una mescla reeixidament cínica i suggeridora de poesia i geopolítica, d’afectes i conspiracions. I, finalment, Clea (1960) és un apèndix de les anteriors, amb un peu en l’elegia i l’altre en l’exuberància. Si les tres primeres novel·les relaten des de diferents punts de vista els esdeveniments que afecten un mateix grup de personatges –amors, desigs i infidelitats en un món confús poblat per escriptors, dones enigmàtiques, diplomàtics i espies–, l’última part transcorre temps després, ho reordena i ho tanca.

En tot cas, el que importa i és rellevant no és quin paper fa cada novel·la o cada part en el conjunt. Ni tan sols és important que Justine sigui l’única de les quatre que funciona i és rodona per ella mateixa. El que importa i és significatiu és que el conjunt millora i fa créixer les diverses parts. Balthazar, Mountolive i Clea, llegits independentment, són textos desiguals, d’una perspicàcia i una sensorialitat de vegades brillants i de vegades espesses. Integrats dins l’arquitectura delquartet, però, es revelen peces fascinants d’un mosaic fogós, morbós i intel·ligent.

Contada per un narrador que, des d’una illa remota, recrea l’Alexandria que tant el va marcar, i el relat del qual és interferit de diferents maneres per altres narradors, l’obra es desenvolupa sota l’influx de Kavafis. Els desigs frustrats, la fugaç intensitat de tot i un cert to crepuscular són molt propis de la poesia del poeta alexandrí, per bé que Durrell hi afegeix perfums, cromatismes, tons i violències de collita pròpia.

Ciutat d’extrems, travessada per la pobresa i el luxe, per la bellesa i l’horror, Alexandria és l’autèntica protagonista del llibre, indefinible en les seves múltiples definicions possibles. En aquest sentit, Durrell usa els amors i els desamors dels seus personatges, i també el món de la política, la diplomàcia i l’espionatge, no tant com un tauler d’escacs amb què muntar una trama sinó com un teatre d’ombres on convocar una atmosfera.

Imperfecta i excessiva, però esplèndida, El quartet d’Alexandria és una obra important i perdurable. L’edició que n’ha fet Proa, en traducció de Lluís-Anton Baulenas, li fa justícia.

____________________

Compra aquests llibres 

Fes clic aquí per adquirir 'El quartet d’Alexandria', de Lawrence Durrell (Proa; trad. Lluís-Anton Baulenas), a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.