Per què alguns 'mandarins' catalans mai no van criticar el comunisme?

Coincidint amb el centenari de la mort de Lenin, Agustí Pons (Barcelona, 1947) s’aproxima a com els intel·lectuals catalans van situar-se políticament en el marc de la Guerra Freda. Perquè l’enfrontament entre els dos blocs ideològics va tenir també un front cultural on sota grans conceptes –la llibertat versus la pau– i paraigües diplomàtics i institucionals més o menys encoberts, artistes i literats van haver de posicionar-se amb diferents graus de convicció, ingenuïtat i encert. I en aquest repàs a mig camí entre la història cultural i la biografia col·lectiva, l’escriptor i periodista barceloní hi creu trobar un fet diferencial: la persistència en l’error d’alguns mandarins locals, incapaços de trencar el vincle o exercir la crítica cap al món comunista.

Malgrat tots els errors i excessos capitalistes, res compensa o rebaixa el terrible balanç soviètic: les grans esperances traïdes, els sacrificis inhumans i, sobretot, el registre de mort i dolor. El prestigi inicial de la Unió Soviètica va veure’s progressivament soscavat a mesura que s’acumulaven els testimonis de l’interior, els desenganyats davant les agressions contra Hongria i Txecoslovàquia i les revelacions sobre els peus de fang i sang d’un imperi que col·lapsaria entre 1989 i 1991 (en una esllavissada amb conseqüències encara avui presents). El despertar mai va ser fàcil, sobretot si es volien preservar certs principis ideològics i evitar l’interessat anticomunisme d’alguns, perquè sovint això obligava a revisar la pròpia vida o, segons el moment, a arriscar-la directament.

Comunisme i antifranquisme

Com reconeix el mateix Pons, aquí la disjuntiva era especialment difícil. D’una banda, perquè els interessos geoestratègics van convertir a Franco en aliat dels Estats Units i perquè bona part de l’antifranquisme era articulat pel comunisme. Aquesta paradoxal situació curtcircuitava els alineaments ideològics. De l’altra, a Catalunya l’hegemonia del PSUC es veia reforçada per la confluència amb el catolicisme social, fins al punt d’eclipsar altres nuclis opositors, més o menys escèptics respecte del comunisme, i on convivien des de supervivents a la tabula rasa de la dictadura (llibertaris, liberals, marxistes heterodoxos...) fins a sectors nacionalistes i conservadors. En resum, la dicotomia més o menys clara i binària quedava, a casa nostra, soterrada per capes de complexitat, particularismes... i interessos.

Conscient d’aquesta realitat, Catòlics, comunistes i cia. renuncia a la inútil mirada maniquea, reconeix les aportacions individuals i col·lectives i, sobretot, distingeix allò possible i exigible segons èpoques, personalitats i circumstàncies. Però tampoc no evita passar comptes amb la “barreja de militants comunistes, companys de viatge innocents o cínics, escriptors i artistes que seguien considerant-se posseïdors d’una ètica superior, catòlics amb mala consciència” que mai van reconèixer equivocar-se, que mai van disculpar-se i que després mai van ser qüestionats. Un perfil que, per a Pons, s’ajusta a figures com Josep Maria Castellet, Antoni Tàpies, Xavier Folch, Jordi Solé Tura i Manuel Sacristán. Enfront hi contraposa una altra genealogia (de Ricard Salvat a Pere Calders o Maria Aurèlia Capmany), on ell mateix s’inclou, que potser va saber sintonitzar millor amb el gran dibuix però que mai va disposar de l’ascendència, de la influència i la butlla dels primers.