La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors. Es va recordar de la frase de la novel·la de la Virginia Woolf i se li va escapar el riure. Sí, esclar, la Clara també havia decidit que compraria les flors ella mateixa, perquè qui ho faria, si no? No tenia minyona, ni dona de fer feines, ningú que li donés un cop de mà, així que si ella no anava a comprar les flors, es quedaria sense.

A la floristeria, l’Aitor la va rebre amb la simpatia de costum: “ Egun on, Clara, què necessites?” I ella, també com de costum, va dir-li que primer volia donar un cop d’ull per la botiga. Ho feia perquè aquella estona li proporcionava un plaer enorme: les fragàncies que es barrejaven, els cubells plens a vessar de colors, la humitat.

Anemones? Crisantems? Al final, aconsellada per l’Aitor, va sortir de la botiga carregada amb un gran feix d’eucaliptus -“Et perfumarà tota la casa”- i uns ramets de vesc per guarnir la taula. “Nadalenc i elegant, Clara, quedaràs molt bé”.

A casa va preparar-se un cafè i va seure un moment a la butaca abans de començar, per assaborir el moment. Si una cosa li agradava era embellir la casa, parar taules boniques, crear ambients acollidors. Després del cafè va fer sonar les nadales de Michael Bublé a tot volum i va obrir la taula del menjador, no sense esforç. Encara no sabia del cert quants serien, però no volia de cap manera que seguessin a taula enxubats ni que passés allò que has de treure els centres decoratius perquè hi càpiga el menjar.

Va protegir la taula amb un plàstic i es va recordar de la seva mare, que era la que li havia encomanat el costum. “Encara que hi posis estalvis, no se sap mai. Jo m’estimo més protegir la fusta”. Aquell era un de tants costums heretats, tots dedicats a fer la casa més confortable, una manera d’estimar.

Damunt del plàstic protector hi va posar les tovalles brodades de fil. Els hi havia regalat pel casament la seva amiga de la carrera, l’Amèlia Serratosa, que havia mort molt jove. Només posava aquelles tovalles per Nadal, així que les havia fet servir exactament trenta-cinc vegades.

Trenta-cinc anys. Quina bogeria. Si hi pensava, encara podia sentir les esgarrifances d’aquell matí de primavera, quan tot eren perspectives de felicitat. Si ho hagués sabut, pensa ara, mentre passa la mà per damunt de les tovalles per allisar-les, si aquell matí algú hagués vingut del futur per explicar-li què li esperava, s’hauria casat igualment? Va fer anar el cap d’una banda a l’altra, com si estigués negant alguna cosa, per foragitar aquella pregunta insidiosa.

Damunt de les tovalles hi va posar la vaixella de porcellana que era de l’àvia paterna. Era blanca i cada plat estava decorat amb unes roses petites i un fil d’or. “És una vaixella molt fina”, deia sempre l’àvia quan estava parant la taula de Nadal, com ara estava fent ella. Fina, en el seu llenguatge, volia dir bona però no ostentosa -com la seva família.

Després hi va posar les copes -el seu fill gran protestaria perquè la cristalleria era antiquada i les copes eren petites- i els coberts -la seva filla mitjana lamentaria que encara fes servir aquella coberteria amb el gravat de les inicials dels cognoms entrellaçades, “Després del que t’ha fet el pare”.

Finalment va preparar els dos centres amb el vesc i unes fulles d’eucaliptus i els va posar damunt del camí de taula daurat. Va mirar el conjunt de lluny, des de la porta del menjador, i va trobar que feia un goig que enamorava.

El timbre la va enxampar embadalida en aquesta contemplació. El fill gran venia sol perquè s’havia separat i la nena dinava amb la família materna. La filla mitjana va presentar-los la seva nova parella i els seus tres fills (“Sort que he obert la taula!”) i el petit va trucar dient que al final no l’esperessin per dinar, que ja arribaria als torrons.

Quan va entrar, mentre besava la seva mare, va ensumar fort i va preguntar de què era aquella olor tan bona que feia tota la casa.