L’efervescència i brillantor del panorama actual del còmic independent està donant forma a una mena de Nouvelle Vague de la historieta espanyola en què, si em permeten el joc de miralls, Ana Galvañ ocuparia el lloc de Jean-Luc Godard, el trencador de formes; Conxita Herrero seria Agnès Varda, juganera i radical; Ana Penyas evocaria els exercicis de memòria del primer Resnais i, si algun dia converteix en còmics els seus fanzins, Toni Junyent podria ser un perfecte François Truffaut. Qui seria, doncs, Borja González (Badajoz, 1982)? Potser el Jacques Rivette de Céline i Julie van en vaixell (1974), on la història transcorre en un món ple de poesia i misteris situat entre la vigília i el somni.

Després d’autoeditar-se El rey de los elfos i la deliciosa La reina orquidea al seu propi segell, El Verano del Cohete, González s’estrena en una editorial gran amb la seva obra més llarga, The black holes (Reservoir Books), una novel·la gràfica que el confirma com un dels millors autors de la seva generació. El primer que impacta és la plenitud d’un dibuix que remet al preciosisme de P. Craig Russell i l’expressivitat de Mike Mignola: González imagina paisatges romàntics amb un domini absolut de la llum, la composició i sobretot del color, que fa servir amb molta intenció narrativa. Els seus personatges no necessiten ni cara per transmetre emocions i fer-se reals. ¿Es publicarà el 2018 alguna novel·la gràfica que entri tant pels ulls, que es pugui mirar i remirar sense cansar-se’n?

Però el més interessant de The black holes és com s’allunya dels tòpics de la fantasia romàntica que associem al seu dibuix. González teixeix dues històries separades en el temps per 60 anys: el 1958 una donzella que escriu poesies macabres topa al bosc amb un esperit perdut, i el 2016 tres noies donen voltes a la idea de formar una banda de punk. Són dos mons que es van omplint de reminiscències l’un de l’altre, connectats per la naturalesa flexible del temps o per alguna fuita dimensional. No importa el perquè, sinó encaixar les peces i unir el punts que dibuixen un retrat melancòlic de l’adolescència i l’amistat.

Com el millor Neil Gaiman, González es mou amb tanta naturalitat en el registre quotidià com en el fantàstic, amanint la història de referents musicals i de cinema que conviuen feliçment amb el misteri. The black holes és l’obra que els aficionats al gènere trobaven a faltar sense saber-ho: una faula moderna, pop i enigmàtica. Màgia total.