"La mare va anar al quiosc, em va portar un còmic i va començar tot”

BarcelonaCom passa amb tants aficionats als còmics, al començament de la història d’amor de Pau Valls (Alcoi, 1985) amb els tebeos hi ha una mare comprant al fill un Mortadel·lo. “Va anar al quiosc, em va portar un còmic i així va començar tot”, recorda el dibuixant valencià, que després d’autoeditar-se fanzins i còmics curts com Bigfoot –també publicat a França– debuta finalment en el còmic llarg amb La cita (Finestres), una comèdia absurda vestida de thriller criminal sobre dos personatges aparentment antagònics (el conserge d’una escola i el xofer d’un mafiós) units per un accident que entrelliga els seus destins.

Conegut també pel seu treball com a il·lustrador –i col·laborador del Diari del Còmic de l’ARA–, Valls atrapa el lector amb una línia clara modèlica i una narrativa absorbent que trenca els temps de la història i salta del present al passat recent. “Sempre penso que si jo m’ho passo bé dibuixant el còmic el lector també s’ho passarà bé –explica–. A més, em serveix per explicar la psicologia dels personatges i entendre una mica els seus actes”. Juganer de mena, Valls també utilitza les el·lipsis amb molta intenció, demostrant que ha après les lliçons dels seus admirats Jaime Hernandez i Jason. “M’obsessionen les el·lipsis –reconeix–. I m’agraden molt les d’Adrian Tomine, que beu molt de les el·lipsis literàries a l’estil de Raymond Carver, que et conviden a completar la història”.

El Kaurismäki valencià

El referent que Valls assumeix plenament a La cita és, tanmateix, un cineasta: Aki Kaurismäki i la comèdia trista i lacònica de les seves històries de gàngsters, obrers i rockers. Com el director finlandès, Valls treballa a partir de personatges arquetípics que va despullant fins a descobrir la seva humanitat. “M’agrada treballar amb arquetips perquè és com agafar unes joguines i jugar a posar-les en situacions divertides”, explica el dibuixant.

Valls és conscient que un thriller sense coartades socials com La cita va a la contra en un panorama del còmic cada vegada més dominat pel realisme. “De vegades em frena pensar què estic aportant a la societat amb la meva història –confessa–. I un còmic amb tema social sempre ho té més fàcil per guanyar un concurs o rebre ajudes. Però, per a mi, els còmics són escapisme, potser perquè ja estic molt ancorat a la realitat quan treballo d’il·lustrador”. Tant els còmics com les il·lustracions de Valls són molt reconeixibles pel seu domini en l’ús del color. “Sempre intento que el color no sigui només un element descriptiu, sinó també narratiu i expressiu –explica–. I a La cita també hi ha un treball específic del color per ajudar a percebre les diferències entre un moment o l’altre, ja que és un còmic amb molts salts en el temps”.

De moment, La cita només s’ha publicat en català, però la idea és publicar-ho més endavant en castellà, la llengua en què Valls el va començar a moure per a editorials abans d’arribar a Finestres. “És curiós, perquè el còmic infantil sempre el faig en valencià, suposo que la connexió amb el meu lector d’infantesa i perquè he col·laborat molt a Camacuc –diu–. Però la meva llengua de ficció adulta sol ser el castellà, perquè és la que més he mamat com a lector. Per sort, això canviarà per a les noves generacions. Que Daniel Clowes o Robert Crumb s’editin ara en català [també a Finestres] normalitza que els autors de còmic publiquem en català”.