Hayao Miyazaki va quedar captivat per la fitxa dedicada a la princesa dels feacis Nausicaä inclosa en una introducció a la mitologia grega. Tant el fascinava el seu esperit lliure i valent que quan finalment va llegir l'Odissea es va sentir decebut en comprovar que el poema èpic d’Homer no donava al personatge el relleu que el futur director d'El viatge de Chihiro creia que es mereixia. Segurament, en aquell moment Miyazaki ja havia començat a fantasiejar amb la seva versió de Nausicaä, materialitzada quan el 1982 la revista Animage li va encarregar la confecció d’un manga.

Tot i que l’heroïna de Miyazaki duia el referent explícit en el seu nom, no va trigar a exhibir una personalitat pròpia i a guanyar-se el favor dels lectors. Inicialment, l’autor havia accedit a fer el manga amb la condició que no s’adaptaria al cinema, però l’èxit va obligar a renegociar aquest plantejament, i el 1984 Nausicaä de la Vall del Vent es va convertir en la font del primer llargmetratge on Miyazaki treballava sobre un imaginari propi, i va posar les bases ètiques i estètiques per a la fundació de Studio Ghibli.

Només per això, el manga ja mereixeria un lloc destacat en la trajectòria de Hayao Miyazaki, però la seva història no acaba amb l’enlairament d’una de les filmografies més il·lustres del cinema d’animació. De fet, quan es va posar a treballar en l’adaptació, Miyazaki només havia escrit alguns capítols del còmic, que no completaria fins al 1994. Si posem en paral·lel les dues versions de Nausicaä, comprovem que les primeres pàgines del manga gairebé funcionen com un storyboard de la pel·lícula, però les diferències no triguen gaire a aparèixer, fins a esdevenir dues obres no només autònomes sinó conceptualment divergents: el film es tanca amb la revelació del caràcter messiànic del personatge titular, mentre que el manga aniria matisant aquesta idea a mesura que el dibuixant i guionista modulava les seves idees animistes (i mentre la seva visió del món es tornava cada vegada més pessimista).

En perspectiva, resulta extraordinària la fidelitat de Miyazaki a Nausicaä. La comprensió dels editors va permetre a l’autor treballar intermitentment i durant dotze anys en el manga, en paral·lel a alguns dels seus films més estimats, entre els quals El meu veí Totoro. És probable, però, que el relat hagués quedat incomplet si no fos per la fascinació primigènia del creador per aquesta princesa que es dol per un món devastat per la contaminació i immers en una guerra en què tothom té les seves raons però ningú vol escoltar l’altre. Sense l'obligació de coordinar-se amb productors, animadors i assistents, Miyazaki va projectar temors i obsessions a les més de mil pàgines de Nausicaä, que després de la serialització inicial s’han dividit tradicionalment en set volums (que ara comença a publicar en català Planeta Cómic). Un text monumental que posseeix la lírica de qui s’obstina a escalar una muntanya en solitari i que serveix per seguir l’evolució del traç de l’autor, que va deixant enrere un detallisme recarregat per guanyar en essencialitat i permetre que l’aire circuli entre les vinyetes, amb el dinamisme dels enginys aeronàutics que tant estima dibuixar.

El punt final de Nausicaä va coincidir amb l’inici de la producció de La princesa Mononoke, un film majestuós que recollia l’estat d’ànim de la darrera etapa del manga, així com algunes de les seves imatges més crues. Una herència espiritual que deixava sense respondre l’interrogant de si algun dia veurem a la pantalla una versió integral del còmic, ja sigui amb la firma de Miyazaki… o amb la d’un dels seus deixebles, el creador de Neon Genesis Evangelion Hideaki Anno, que fa dècades que somia en una princesa Nausicaä alliberada per mèrits propis de l’aura homèrica.