BarcelonaTom Roca va titular la seva biografia Mi puta vida (Astiberri), un títol que era més un exabrupte irònic que no pas un lament. “Més que puta ha sigut de puta mare”, aclaria a l'ARA amb un somriure murri en una entrevista el 2015, tot i que llegint coses sobre els seus cinc matrimonis i el desencant dels seus últims anys professionals era evident que no tot havien sigut flors i violes. Però riure's de les coses bones i dolentes era al cap i a la fi la seva feina, perquè Roca va ser un humorista. De fet, un dels més importants de la generació que durant els anys 70 va renovar l'humor gràfic i les revistes satíriques. Un dels seus col·legues d'aquella època, Romeu, és qui ha confirmat la notícia de la seva mort als 67 anys.

Roca es va forjar en la millor escola possible per a un dibuixant: l'editorial Bruguera. Hi va entrar a treballar als 13 anys com a aprenent del Raf, de qui va aprendre "tots els secrets de l'ofici" i va heretar el traç viu i àgil. A Bruguera va coincidir amb altres mestres com Ibáñez i Vázquez, però també va conèixer el costat fosc del negoci editorial. "Allà fèiem barbaritats. Es van crear plantilles de totes les posicions de Mortadel·lo de l’Ibáñez i nosaltres les retallàvem i les copiàvem segons el guió". De Bruguera va saltar a la premsa underground i d'allà a les revistes satíriques, que al principi dels 70 vivien un moment de gran efervescència amb noms com Perich, Fer, Romeu, Ja, Ivà, José Luis Martín i el mateix Roca, que va dirigir la fonamental Mata Ratos i va ser un dels fundadors d'El Jueves.

L'humor de Roca era directe i punyent. No practicava la ironia fina, sinó l'estocada mortal i carregada de cinisme i mala llet. Connectava de meravella amb l'esperit desmitificador de l'època i, sobretot, era graciós. Tot això no va impedir –més aviat al contrari– que es convertís en un habitual dels tribunals de justícia. Assegurava acumular més d'un centenar de judicis. "A Mata Ratos teníem tants judicis que fèiem torns per no perdre gaire temps al jutjat. Una setmana es feia responsable de tot el Romeu, la següent Maruja Torres i l’altra jo", explicava.

Als 80, sense abandonar la faceta com a dibuixant, va començar a treballar en televisió i va participar molt activament en els inicis de TV3 al costat de Romeu i el Perich. Va col·laborar en els primers programes de Josep Maria Bachs com Tres i l'astròleg, el seu primer programa junts, però l'èxit arribaria poc després amb el mític Filiprim. Després d'uns anys intensos acabaria marxant de TV3 per fundar una productora i crear programes i sèries com Locos por la tele i Historias de la puta mili. Als 90 es va traslladar a Madrid per treballar de productor en una altra televisió jove, Antena 3, però també en la inauguració de Vía Digital i en sèries de Telecinco tan populars com Médico de familia i Periodistas.

La carrera televisiva de Roca va acabar devorant la seva faceta com a ninotaire, que va abandonar a mitjans dels 90, quan va tornar a Barcelona i va començar a produir telefilms per a la Forta i a treballar de nou amb TV3, on va viure l'èxit i la nominació als Oscars de Balseros, el documental de Carles Bosch i Josep Maria Domènech del qual va ser un dels productors, però també una etapa més fosca en què assegura haver sigut víctima d'assetjament laboral. "Tot allò em va conduir a una depressió que va haver de ser tractada", explicava a Mi puta vida. Finalment se'n va acabar desvinculant i en els últims anys va treballar com a productor independent en diversos projectes, a més de publicar les seves memòries i recuperar acudits dels seus primers anys al llibre que va publicar el 2019: ¡Apaga y vámonos! (Diminuta).