Maribel Carod: “Les dones hem de poder fer humor polític, no només costumista”

BarcelonaEl 12 de setembre es publica Vinyetari 4 (Editorial Finestres), l'antologia de les millors historietes de la quarta edició del Premi ARA de Còmic, que inclou el còmic Pals a les rodes de Maribel Carod, l'obra finalista del concurs. Amb un dibuix ple d'audàcia i dinamisme narratiu, Carod (Barcelona, 1978) explica en catorze pàgines la seva complicada relació amb la conducció i planteja amb molt d'humor una sèrie de reflexions lúcides sobre el paper dels cotxes a les nostres vides. Una presa de consciència hilarant i agredolça d'una de les grans autores d'humor gràfic del país.

La por de conduir és una problemàtica més estesa del que sembla. Està invisibilitzada?

— Si tens por de conduir, no ho expliques. No es considera un problema greu de salut mental, però només ho comentes si t’ho pregunten directament. A més, hi ha gent que de jove condueix sense cap problema i amb el temps desenvolupa aquesta por. És el meu cas, de fet.

De jove no et feia por?

— Al contrari, m’agradava conduir. De jove volia aprendre moltes coses i el cotxe era un pas més per tenir llibertat, marxar de casa i anar allà on volgués. Fa uns 20 anys jo desconeixia la paraula empoderament, però això era el que m’aportava: conduir t’empoderava com a dona. A més, el del cotxe és un món d’homes; per tant, sentia que havia de conquerir aquest terreny.

Com va canviar aquesta relació?

— Tot i treure’m el carnet no vaig conduir gaire. El pare no em deixava el cotxe, perquè vaig tenir un petit accident i quasi me’l carrego. I tampoc tenia diners per comprar-me’n un. Però el temps passa, et fas gran i comences a veure que els cotxes són màquines molt perilloses. De fet, una vegada em van atropellar en un pas de vianants i vaig estar de baixa força temps. Arran d’allò em vaig obligar a conduir, però em sentia molt insegura, cada vegada que agafava el cotxe patia molt pensant que podia tenir un accident o atropellar algú, però també per si em perdia o no trobava aparcament.

En comptes d’empoderar-te, el cotxe et feia sentir fràgil.

— Sí, molt. I anticipava tot el que podia anar malament. També hi havia malentesos amb els altres cotxes que em feien sentir fatal. Gent que et recrimina que no vas prou de pressa o que s’ofereix a aparcar-te el cotxe... Cada vegada m'havia d'obligar més a conduir.

L’ansietat per conduir té una dimensió de gènere? Hi ha més dones que la pateixen?

— N'hi ha més, sí, o almenys més dones que ho admeten. El món del motor està molt masculinitzat: passes la ITV o vas al taller mecànic i només et trobes homes, i sempre estàs alerta per quin comentari et faran. També es nota a la carretera: els homes, en general, condueixen de manera més agressiva.

A Pals a les rodes, la teva experiència et porta a reflexionar sobre la dimensió social, ètica i ecològica de la conducció. L’ansietat per conduir es transforma en ecoansietat.

— Sí, perquè amb els anys i els embussos t’adones que no estem fent un ús racional del cotxe. I en això influeix molt la planificació urbanística i les polítiques de mobilitat, on no hi ha ningú al volant, i també la indústria automobilística, que et ven els cotxes com una promesa de llibertat. A més, cada vegada que conduïa em sentia més responsable de contribuir a contaminar el medi ambient. De fet, ja només agafo el cotxe quan és absolutament necessari. Hi ha coses que no depenen de nosaltres, però sí fer un ús més racional del cotxe. Si no ho fem, anem cap a l’abisme.

Són temes seriosos, però els abordes amb molt d’humor. Sempre està present en la teva obra.

— Sí, és la meva manera de ser i de filtrar la realitat. També m’agrada veure l’humor que hi ha en el drama. Moltes vegades, de fet, sense drama no hi ha humor. I quan et passa alguna cosa dolenta, et consoles pensant: “Això pot ser un bon acudit”. En general, amb l’humor t’ho passes millor, i qui et llegeix també.

Tu col·labores a El Jueves, que abans gairebé no tenia col·laboradores. Això ha canviat durant l’última dècada, cada vegada hi ha més autores fent humor.

— Sí, i això està bé. El problema és que cada vegada és més difícil guanyar-te la vida amb l’humor, tant als autors com a les autores, perquè l’humor gràfic va de baixa. Hi ha poques publicacions i cada vegada menys quioscos; tot està relacionat. La part positiva és que cada vegada hi ha més referents femenins. Així i tot, alguns encara qüestionen que les dones fem humor polític, com si el nostre espai reflexiu no pogués anar més enllà de les coses de dones. I les dones hem de poder fer humor polític, no només costumista.

El teu dibuix a Pals a les rodes està ple d’idees i gags visuals, té un dinamisme que em recorda al de Catherine Meurisse o Aude Picault. Són referents teus?

— Absolutament, em semblen meravelloses. Un altre referent és Riad Sattouf, la seva manera de narrar és espectacular, de coses molt petites en fa grans històries. També em fascina el dibuix de Sempé i la línia elegant i pura de Josep Coll. L’escola Bruguera és una gran influència per a la meva generació, així com les historietes d’El Jueves. Per exemple la sèrie Para ti que eres jovend'Albert Monteys i Manel Fontdevila.

En quins projectes treballes ara?

— Col·laboro a El Jueves i compagino el còmic amb el disseny gràfic. I també estic preparant projectes personals d'estil més autoral. M’agradaria desenvolupar Pals a les rodes com a historieta llarga. Quan la vaig presentar al Premi ARA, les catorze pàgines se’m van quedar curtes per a tot el que volia explicar. Però això és com fer una pel·lícula, una feina d’un any i mig o dos, i calen espònsors. Però és una història que em crida i algun dia la faré.