BarcelonaA Oscar Valiente, director de Norma Editorial, se li ha trencat la veu aquest dijous durant la cerimònia de premis del Manga Barcelona, però no tant per recollir el trofeu al millor manga shonen –per a Frieren, de Kanehito Yamada i Tsukasa Abe– com per l’emoció de celebrar la 30a edició d’una fira en què ha estat involucrat des d’aquella pionera convenció de manga organitzada a l’antic Sant Andreu Teatre l’abril de 1995 que va servir d’assaig per al primigeni Saló del Manga, inaugurat el 27 d’octubre a l’estació de França. Si en aquella edició va congregar unes 1.000 persones, la que s’ha inaugurat aquest dijous a Fira Barcelona Gran Via n'espera reunir 165.000, fet que igualaria el rècord de l’any passat.

La gran novetat d’aquesta 30a edició és la presència d’autors japonesos més nombrosa de la història de Manga Barcelona, un grapat de noms de primera línia que contrasta amb la sequera de visitants japonesos de les edicions postpandèmiques. El més destacat és el convidat d’honor, Naoki Urasawa, un dels grans noms del manga modern, que excepcionalment ha dibuixat també el cartell de Manga Barcelona, en el qual apareixen personatges d’obres seves com 20th century boys, Cinturó negre o Monster amb la Sagrada Família de fons. En una roda de premsa en què estaven prohibides les “preguntes sobre política”, el dibuixant ha explicat que la seva relació amb Barcelona ve de lluny: va venir a documentar-se el 1991 quan treballava en Cinturó negre, que protagonitza una judoka que es prepara per competir als jocs olímpics del 92. “He visitat moltes ciutats, però no n’hi ha cap com aquesta. Quan vaig tornar al Japó i vaig ensenyar les fotos als meus assistents, es van queixar que els edificis eren molt difícils de dibuixar perquè tot eren corbes, no hi havia cap recta”, recorda.

Tot i haver creat clàssics del manga esportiu, a Urasawa no li agrada l’esport ni entén l’interès que pot tenir veure un partit dibuixat en un manga. “Si t’agrada l’esport, el que has de fer és veure esport en viu”, afirma. Ell no fa mangues esportius, matisa, sinó “drames humans”. I tant li fa “qui guanya o qui perd”. Sobre Monster, el thriller que va llançar la seva carrera, diu que va ser el primer cop que va poder “explicar tot el que volia”, i sobre Pluto, la seva versió de l’Astro Boy de Tezuka, diu que va patir un atac d’urticària al dibuixar-la. “Segurament era per treballar en una obra que m’havia canviat la vida –reflexiona–. Era l’Urasawa de cinc anys dient-me: «Pobre de tu que no facis un bon treball!»”. I sobre les noves generacions d’autors, el dibuixant sentencia que han perdut “l’esperit rebel” que de joves tenien ell i altres autors de la seva generació com Katsuhiro Otomo. “Volíem canviar el món del manga, que estava molt antiquat –diu–. Això ho han perdut, els joves d’ara”.

Mestra del 'shojo'

L’altra gran convidada d’aquesta edició ha aparegut amb un vestit de puntes i una diadema d’orelles de gat (“Són d’Itàlia”, especifica). Podria passar per una otaku veterana, però és la creadora de Candy Candy, aquell manga clàssic que va ser un dels primers anime a arribar a Occident. Amb 74 anys, Yumiko Igarashi, premi Master of Shojo del Manga Barcelona, desborda entusiasme i simpatia. “Em fa molt feliç saber que tinc tants fans a Barcelona, sobretot perquè la majoria no havíeu nascut quan jo ja dibuixava”. L’autora de Georgie! explica que ser dona no era un obstacle en la indústria del manga a finals dels seixanta. “Les tres grans editorials volien autores per fer shojo [manga per a noies], així que als divuit anys vaig començar a treballar”, diu. Aficionada al manga “des dels tres anys”, admirava sobretot Osamu Tezuka. “Jo volia ser la nòvia de Tezuka, però vaig fer tard, quan el vaig conèixer ell ja tenia dona i fills”, explica amb somriure còmplice. Igarashi es nega a triar un sol dels seus treballs. “Sempre dic el mateix que Chaplin: la meva obra favorita és la següent!”. I es confessa encantada amb els otakus occidentals. “Són més alegres que els japonesos, i a mi m’agrada la gent alegre”.