BarcelonaLuis Pérez Ortiz (Lleó, 1957), que sol firmar els seus treballs amb l'acrònim LPO, ha guanyat aquest divendres la segona edició del Premi ARA de Còmic amb Cuelgamuros, una historieta que documenta les condicions de vida d'alguns dels treballadors que van participar en la construcció del Valle de los Caídos. Referent del compromís polític en el còmic i del gènere de no-ficció, Pérez Ortiz va ser un dels autors clau de la mítica revista Madriz i, més recentment, impulsor de la prestigiosa M-21.

Com neix el projecte de Cuelgamuros?

— Un amic em va posar en contacte amb un equip d'arqueòlegs dirigit per Alfredo González-Ruibal, investigador del CSIC implicat en temes de memòria històrica, que estava investigant l'existència d'un assentament de barraques al Valle de los Caídos. Fins ara es coneixien els barracons de treballadors, però de les barraques jo no en tenia notícia, així que m'hi vaig acostar un dia a veure els seus treballs, prendre notes i fer dibuixos. Jo vaig viure molts anys a San Lorenzo de El Escorial i coneixia una mica la història fosca de la construcció del Valle perquè els vells del poble l'explicaven de vegades, en veu baixa, i sabia que les condicions dels camps de treball eren molt sinistres, segons alguns, fregant l'esclavitud.

—

Què et vas trobar al jaciment arqueològic?

— Les runes s'estaven desenterrant i havien sortit a la llum les estructures de les cases i objectes personals dels treballadors. El que em va impressionar més van ser les dimensions de les barraques, que eren ínfimes. La més gran era de tres per quatre metres, i la més petita de dos metres quadrats. Jo vaig suposar que era un espai per guardar animals, però, segons els tècnics, allà hi vivien un parell de persones. També em va impactar veure una sabata de nen: quan penses en la gent que vivia allà t'imagines presoners adults, però no famílies i criatures que potser fins i tot hi van néixer. Tot plegat em va semblar esgarrifós i vaig començar a investigar i documentar-me pel meu compte per fer la historieta.

Què més sabem de les condicions en què vivien els treballadors de les barraques?

— Vam trobar una trampa de caça, així que deduïm que passaven gana i s'havien de buscar la vida per completar la seva alimentació. I jo sé el fred que fa allà a l'hivern i em puc imaginar com devia ser, viure en una d'aquelles cases de pedres sense argamassa, on el vent circula perfectament. Hi havia famílies de presos que vivien com si estiguessin al neolític, i això és una cosa que no és de domini públic. De fet, el contrarelat dels sectors franquistes és que tothom hi vivia estupendament, amb un aire millor que el de Madrid i en condicions més saludables que a les presons de l'època.

¿La política segueix dificultant el coneixement històric sobre el Valle de los Caídos?

— És el que jo he observat, sí. Entre Patrimoni Nacional, que gestiona els permisos per obrir el jaciment, i l'equip d'arqueòlegs que treballava a Cuelgamuros hi havia una enorme tibantor i no els han posat cap mena de facilitat. De fet, si els van permetre excavar el jaciment va ser perquè no tenien més opció. El Valle segueix sent un santuari per a sectors d'ultradreta i consideren una profanació que es transformi en un centre d'estudis i recerca.

¿Cuelgamuros podria tenir continuïtat o convertir-se en novel·la gràfica?

— Seria dur, perquè les sensacions que revius són molt amargues i claustrofòbiques. Però sí, podria allargar-se, perquè he hagut de sintetitzar molt tota la informació en aquesta historieta i s'han quedat coses fora.

La no-ficció té un gran pes en la teva carrera. Per què?

— Perquè, encara que sembli contradictori, la no-ficció em dona una llibertat més gran d'acció. La ficció té uns codis molt més tancats, tant per als creadors com per als receptors de l'obra, que solen molestar-se si l'obra trenca moltes convencions narratives. Això no passa en la no-ficció, i es veu perfectament en el cinema documental i l'assaig literari, que són més receptius a l'experimentació.