Contribuir a la normalització social dels homosexuals no ha sigut mai una prioritat de Ralf König. Els seus còmics no intenten domesticar la sexualitat lliure i fogosa dels personatges ni l’autosuficiència d’una comunitat orgullosament al marge de la moral burgesa. Però tampoc dissimulen mai el narcisisme, la frivolitat i les neurosis de l’univers masculí. D’alguna manera, com més aprofundeix König en aquest món hipersexualitzat de fetitxisme, clubs leather i promiscuïtat infinita, com més particular i específic és el retrat que en fa, més universals són els seus personatges i històries. Perquè per damunt de tot són persones reals que estimen, pateixen i tiren endavant. Common people, com tu i com jo.

El Konrad i el Paul són els personatges més emblemàtics de l’obra de König i, segurament, la parella més divertida del còmic europeu de les últimes dècades. Tal com admet el mateix dibuixant, representen les dues cares de la seva pròpia personalitat: l’apol·línia i la dionisíaca. El Konrad és racional i sensible, un gran enamorat de les arts; el Paul, en canvi, és com un nen frívol i desvergonyit, dominat per la necessitat d’amorrar-se a unes natges morenes i peludes. Junts formen un matrimoni obert i moderadament feliç que ha protagonitzat algunes de les millors historietes de l’autor, com ara Huevos de toro i Superparadise, sempre editades per La Cúpula.

A Pitopausia. Otoño en los pantalones, König es retroba amb la parella, però en lloc de l’habitual comèdia sexual de relacions amb apunts costumistes aquí enfronta els personatges a una realitat biològica inexorable: la decadència física i sexual que acompanya el procés d’envelliment. Evidentment, el més afectat és el Paul, que no es resigna a una vida sense una dieta constant i variada de fornici; el Konrad, que sempre va ser una ànima vella, actua aquí més com a dipositari dels planys del Paul, aterrit per la disminució de la seva virilitat. König caricaturitza una manera d’entendre la vida -molt estesa- que no contempla fer-se gran com una opció.

L’autor posa en joc tot el seu arsenal humorístic però també una tendresa i una melancolia que feia temps que no apareixien en la seva obra. I en el seu viatge cap al crepuscle de les vides del Konrad i el Paul ens ve a dir que tot canvia però res s’acaba del tot; especialment l’amor. En algun moment, això sí, König topa amb els límits expressius del seu dibuix: la immediatesa urgent i vivaç dels seus ninots ganàpies és perfecta per il·lustrar certes emocions, però no els matisos de l’envelliment. Per sort, l’humanisme i l'empatia cap als personatges de Pitopausia compensen de llarg les mancances del dibuix.