Llegim 07/02/2021

El cas Ibáñez: llums i ombres d'un mite del còmic

Una campanya per atorgar el premi Princesa d'Astúries al pare de Mortadel·lo encén el debat sobre la seva figura

6 min
Francisco Ibáñez amb els seus personatges Mortadel·lo i Filemó en la presentació de l'àlbum 'El 60è aniversari'

De vegades les campanyes en favor d'un autor les carrega el diable. L'últim exemple seria el de la plataforma per impulsar la concessió del Princesa d'Astúries al dibuixant Francisco Ibáñez, que en una mena de versió de l'efecte Streisand va generar fa alguns dies l'efecte contrari: que uns quants autors de còmic i experts en la matèria alcessin la veu per posicionar-se en contra del premi al pare de Mortadel·lo, un autor fonamental en la història del còmic espanyol.

La plataforma, anònima i desinteressada, ha presentat oficialment la candidatura del dibuixant i compta amb milers de suports anònims, però també el de trenta europarlamentaris –encapçalats pel socialista Ibán García–, l'acabada de formar Sectorial del Còmic i els escriptors Javier Pérez Reverte, Lucía Etxebarria i l'última guanyadora del premi Nadal, Ana Merino. No cal buscar sota les pedres per trobar fans acèrrims d'un dels dibuixants més estimats a Espanya, mite incombustible encara en actiu amb 84 anys i que connecta amb la memòria infantil d'unes quantes generacions de lectors. I, tanmateix, la seva figura està cada vegada més qüestionada des del mateix sector del còmic arran d'algunes pràctiques professionals que han sortit a la llum els últims temps.

Un dels primers a obrir el foc contra Ibáñez va ser, fa uns quants dies, el dibuixant gallec David Rubín, autor d'obres com El héroe, que tot i reconèixer que Ibáñez era “una part indivisible” de la seva infància i valorar positivament que una campanya demanés el Princesa d'Astúries per a un autor de còmic, es mostrava així de contundent: “Avui Ibáñez representa no acreditar ni reconèixer els membres del seu equip, relegats a la categoria de negres. Representa el plagi, copiar sense manies altres autors i no voler admetre les evidències. [...] Un Princesa d'Astúries a Ibáñez, segons el meu parer, només ajudarà a legitimar les males praxis que durant dècades van ser comunes en la nostra professió”.

La taca negra

Entre altres coses, Rubín es refereix a la decepció que va representar per a molts descobrir que Juan Manuel Muñoz feia més de tres dècades que s'encarregava dels acabats del dibuix a llapis d'Ibáñez i passava a tinta les historietes sense que el seu treball s'acredités en cap obra. L'existència dels ajudants d'Ibáñez era un secret a veus entre els experts i alguns cercles d'aficionats, però públicament el dibuixant sempre havia defensat que la feina la feia tot sol o havia restat importància al paper dels col·laboradors, delimitant-ne l'aportació a èpoques de pics de treball i referint-s'hi com a “gent que dibuixa d'allò més bé però que són incapaços de crear res ells mateixos”.

Però el 2018, en una entrevista a la web cultural Canino, Muñoz en va parlar obertament: “Ibáñez em dona el dibuix a llapis força plantat. Jo el perfilo, l'ajusto i el redibuixo buscant que les proporcions i l'aspecte dels personatges sigui com més homogeni millor. [...] La fase següent és passar a tinta les pàgines, realçant-les i donant-hi el millor aspecte, però mantenint aquell aire inconfusible de l'estil d'Ibáñez”. Muñoz també confessava “no acabar de comprendre” que el dibuixant continués mantenint la seva presència oculta: “No ha sigut fàcil per a mi sentir una vegada i una altra com negava la meva existència. Potser creu que dir públicament que té un ajudant des de fa més de 35 anys el desmereix com a creador. És possible que algun dia justifiqui la injustícia que ha comès amb mi, que he dedicat tota la meva vida professional als seus personatges”.

Autoretrat de Francisco Ibáñez

La commoció que va causar aquella entrevista va fer que el mateix Muñoz demanés als responsables de Canino que es retirés de la web. Un any després, el 2019, Muñoz apareixia per primera vegada acreditat en un àlbum de Mortadel·lo i Filemó. Però, per a molts, el reconeixement arribava massa tard. “Durant els anys 60 i 70, Ibáñez ja havia tingut negres i assistents, però era un context diferent en què s'havia doblegat a les exigències industrials de Bruguera –apunta el crític i divulgador Álvaro Pons–. Però no es pot entendre que després continués sense reconèixer ni acreditar que tenia ajudants. Sobretot perquè tenir assistent en cap moment menysté el valor del seu art. Molts dels grans dibuixants en tenien: Hergé, Tezuka, Raymond... Però negar-ho el 2019 és, per dir-ho en el llenguatge d'Ibáñez, una actitud carpetovetònica". Actualment, Juan Manuel Múñoz ja no entinta les historietes d'Ibáñez.

Plagis 'a tutiplén'

Una altra crítica que apuntava Rubín és la dels plagis o inspiracions de què també s'ha acusat Ibáñez, més coneguts entre els aficionats i més o menys justificades pel context en què es van produir: una Bruguera que pressionava els autors –i sobretot Ibáñez– a produir per damunt de les seves possibilitats i que fins i tot els instigava a apropiar-se d'idees de mercats estrangers com el francobelga. “Hi ha coses que no es poden obviar –afirma el crític i historiador Gerardo Vilches–. Hi ha sèries senceres que són un catàleg de plagis d'André Franquin, com El Botones Sacarino, inspirat en Sergi Grapes i vestit com Spirou. 13 Rue del Percebe és una idea de Vázquez que després va desenvolupar Ibáñez. I el disseny del primer Mortadel·lo és sospitosament igual que el de Fúlmine, un personatge anterior de l'argentí Guillermo Divito. No compro l'argument que això era normal a l'època. Si el comparem amb Vázquez, Escobar o Jan, és evident que Ibáñez té un volum de plagis molt superior. I els anys 70 ja hi havia dibuixants com Carlos Giménez que reivindicaven els drets d'autor i el retorn dels originals”.

Antoni Guiral, un dels grans experts i divulgadors de l'Escola Bruguera, apunta sobre les apropiacions d'Ibáñez que s'ha de partir de la base que “no es tracta de còmic d'autor, sinó de còmic industrial”, i que “hi havia editors de Bruguera que portaven revistes argentines i belgues i deien als dibuixants que les copiessin”. Però Guiral reivindica “la força i l'empenta” de l'obra d'Ibáñez: “Al llarg de la seva trajectòria demostra ser un autor molt incorrecte políticament, molts dels seus personatges són outsiders que no són gens exemplars, com Mortadel·lo i Filemó, que no són solidaris entre si ni amb els altres”. Guiral sí que és favorable a la concessió del Princesa d'Astúries a Ibáñez, sobretot perquè, matisa, la candidatura s'ha presentat en la categoria de comunicació i humanitats. “És un autor que s'ha sabut comunicar com ningú i ha transcendit l'àmbit del còmic amb quatre generacions diferents –justifica–. No hi ha pràcticament ningú en aquest país que no sàpiga qui és Mortadel·lo o Ibáñez, és un fenomen social”.

Per a Álvaro Pons també és clau la categoria del premi i es posiciona en contra de concedir a Ibáñez el Princesa d'Astúries de les Arts perquè considera el dibuixant “la imatge d'una indústria i una manera de fer còmics que no és compatible amb el que pensem avui que ha de ser l'art”. I amb l'autoritat de qui s'ha llegit “els més de 270 àlbums de Mortadel·lo”, afegeix que “a partir del 50” se li veuen les costures: “És un autor que domina el gag com ben pocs, però té un nombre limitat de gags. Representa una manera de ser que, sense treure-li mèrit, no és el súmmum de l'art del còmic”. En canvi, Pons no veu tan malament la concessió del Princesa d'Astúries de comunicació i humanitats per la condició inqüestionable que Ibáñez té com a “autor més important” de la història del còmic espanyol: “Ningú ha tingut tant d'impacte cultural, mediàtic, social o econòmic. Hi va haver una època en què les seves creacions representaven el 20% dels ingressos del còmic a Espanya”.

Més enllà de la memòria sentimental

Un vell defensor de la candidatura d'Ibáñez al premi és el periodista de La Razón Víctor Fernández, que l'ha reivindicat en alguns articles d'opinió i que subratlla el paper dels seus còmics a l'hora d'iniciar en la lectura diverses generacions de nens i nenes. “Ens ha proporcionat als lectors moltes hores de diversió, tant a pares com a fills, i amb tot és un autor sense premis internacionals –diu–. No té ni la Creu de Sant Jordi, i això que és de Barcelona i també Mortadel·lo i Filemó”. Però Vilches alerta precisament del perill de recórrer a la nostàlgia per valorar els mèrits d'Ibáñez: “Que es demani el premi per les moltes estones que tots hem rigut de petits amb Mortadel·lo reflecteix una visió que no comparteixo, la que relega el còmic a un component més de la memòria sentimental”.

Si la sectorial del còmic demanava el premi com “un reconeixement al còmic espanyol com a mitjà cultural”, Vilches en discrepa perquè creu que Ibáñez “representa un sistema ja superat i caduc, un model de producció extremadament abusiu” del qual, afegeix, el dibuixant ha heretat “una sèrie de comportaments i pràctiques professionals”. A més, no creu que un premi a Ibáñez serveixi per visibilitzar el còmic espanyol: “En una entrevista li van preguntar pel panorama del còmic actual i va contestar que ja no existia el còmic espanyol, que només quedaven ell i Jan. I crec que això ho diu tot”. Sigui com sigui, la candidatura ja s'ha presentat i el termini per enviar-hi suports i adhesions s'acaba el 24 de març. L'autor de còmic més estimat pels lectors no hauria de tenir problemes per rebre'n a cabassos, tot i les reticències de col·legues i estudiosos.

stats