Ana Penyas: “En el son hi ha diferències de classe: dormir bé és un luxe”

BarcelonaAna Penyas (València, 1987) reconeix que sempre ha tingut un son lleuger, però el que la porta a dedicar el seu tercer còmic a l'epidèmia de l'insomni és la necessitat de retratar la precarietat econòmica, de l'habitatge i emocional de la societat actual. En blanc, que Salamandra publica en català i castellà, és la nova obra de l'autora d'Estamos todas bien (Premi Nacional del Còmic del 2018) i Todo bajo el sol (Premi de la crítica ACDCómic 2022), veu de la consciència del nou còmic espanyol.

Llegint En blanc t'adones de fins a quin punt una necessitat bàsica de l’ésser humà com dormir està travessada per la classe social. Quan es va convertir en un luxe, dormir?

— En el son hi ha diferències de classe, és un fet. Quan vaig començar a investigar el tema em vaig adonar que això ve de lluny. Dormir bé sempre ha sigut un luxe. A l’imperi romà el patrici dormia sol, però en les famílies normals la gent dormia apinyada als llits, i els esclaus a terra. Ara hi ha molta més gent dormint en habitacions individuals, però la manera en què dormim està travessada pels horaris laborals, les preocupacions... I tot això influeix en la son.

Obres En blanc amb el dibuix d’un clan prehistòric dormint plegats en una cova. El guany de dormir individualment és evident, però què perdem?

— Tot té dues cares. Dormir sols és una cosa recent. Històricament, el que més hem fet és dormir col·lectivament, que comporta aguantar el soroll dels altres, però també una certa calma i recolliment, un sentiment de comunitat. Els éssers humans sempre s'han sentit vulnerables davant la nit i s'han aplegat per lluitar contra les amenaces. El problema és que l'enemic ha canviat de forma, i si abans era l'os o el lleó, ara és la por de perdre la casa o la feina o l'ansietat pel futur. Abans ens organitzàvem per combatre'l, però ara estem atomitzats. Creiem que és un problema individual, però és més col·lectiu del que sembla.

L'enfocament del còmic també és col·lectiu: el protagonitzen un grapat de persones que tenen insomni per motius diferents. A través seu retrates un malestar més general.

— Sí, l'insomni és el fil conductor per fer una mena de radiografia social. La idea coral del còmic ve de llegir l'assaig col·lectiu El año que tampoco hicimos la revolución, que em va inspirar per retratar el present a través del collage narratiu, una mica a l'estil de la novel·la de John Dos Passos, Manhattan Transfer. I el tema de la nit ve perquè al meu voltant cada vegada hi ha més gent que dorm malament, gent que mai havia tingut problemes per dormir. També hi ha més pastilles per dormir que circulen, i de sobte t'adones que la meitat de gent que coneixes pren ansiolítics per dormir.

Al còmic deixes clar que els ansiolítics no són la solució del problema, sinó un problema en si mateix.

— Les benzodiazepines són el pegat que el sistema posa perquè puguis continuar funcionant i produint, però les pastilles no són cap solució màgica. Vaig entrevistar molta gent amb insomni i, fins i tot, quan prens pastilles amb recepta i d'una manera més o menys ordenada, hi ha problemes amb la tolerància i has d'anar provant noves medicacions. Tant de bo s'arreglés tot amb mitja pastilla, però no és així.

La majoria dels protagonistes del còmic són dones. El gènere també travessa l'insomni?

— Sí, estadísticament hi ha més insomni en dones. Les dades són dramàtiques: a Espanya s'ha batut el rècord de consum de benzodiazepines del món, de manera que les dones espanyoles són una de les poblacions més medicalitzades amb benzodiazepines del món. En algunes dones, l'insomni els ve d'haver patit violències masclistes que han deixat un trauma que li fan no poder confiar en el son. Però també hi ha dones que, sense haver patit violència masclista, són víctimes d'una violència més subtil en forma d'una càrrega mental insuportable.

També parles de la higiene del son, que són les condicions externes que ajuden a dormir millor. Però no estan a l'abast de tothom...

— No, perquè la higiene del son té un privilegi de classe impressionant. Els sorolls del carrer, per exemple. Qui es pot permetre viure en una casa aïllada sense finestres? Jo mateixa ho pateixo, perquè visc de lloguer en una casa on hi ha molt soroll, però no puc canviar les finestres i posar Climalit, perquè no em gastaré els diners si tard o d'hora hauré de marxar del pis.

Com et vas documentar sobre el tema?

— Vaig començar a llegir sobre la història del son, i eren lectures molt interessants, però potser massa filosòfiques i abstractes. Per aterrar-ho necessitava parlar amb gent, i vaig fer un petit cartell, “¿A tu què et fa perdre el son?”, i el vaig compartir entre els amics i contactes per arribar a gent de fora del meu cercle. També vaig trucar a la Unitat del Son de l'Hospital Virgen de la Macarena de Sevilla, i vaig tenir la sort que l'administrador que em va respondre era un fan del còmic que em va obrir la porta i em va permetre passar un dia amb la doctora de la unitat del son mentre atenia els pacients. Alguns personatges tenen més a veure amb les entrevistes, i d'altres amb les lectures que vaig fer abans, però bàsicament és tot ficció.

La teva manera de construir els personatges recorda una mica la tècnica visual del collage, que també utilitzes molt en el teu treball.

— Sí, totalment. De fet, he portat el collage de l'àmbit gràfic al narratiu. Jo sempre he construït les històries a través de fragments que s'afegien, però aquí d'una manera més accentuada perquè hi ha més personatges que en llibres anteriors, però també més registres gràfics, per exemple, per als moments en què dibuixo somnis.

És curiós que no tractes els somnis només com a experiències oníriques i poètiques, sinó com una mena de sublimació de la violència quotidiana de la precarietat.

— Això va ser un repte, perquè jo somio cada dia. És a dir, tots somiem cada dia, però jo sempre recordo el que he somiat. Però la majoria dels meus somnis són molt bàsics, la veritat. El meu inconscient no s'hi deixa la pell. Així que vaig haver de tirar molt de la imaginació i, per exemple, creuar imatges del passat i el present.

El teu primer llibre, Estamos todas bien, era sobre les teves dues àvies. El segon, Todo bajo el sol, sobre el paisatge de la teva terra i les seves transformacions. Però en el tercer has sortit de tu mateixa per observar els altres.

— Sí, totalment. Això té a veure el projecte que vaig fer després de Todo bajo el sol, una exposició a l'IVAM sobre el treball domèstic i les cures per al qual una amiga antropòloga i jo vam entrevistar una pila de dones que fan aquestes feines. A mi, en realitat, sempre m'ha interessat més parlar dels altres que de mi, i treballar a partir de les ciències socials em va donar confiança per fugir de la meva família i el meu territori i anar a l'encontre de persones que no tenen res a veure amb mi, com un senyor que dorm al carrer o un noi que treballa de rider.

L'últim cop que vam parlar deies que “entre tots” (premsa, premis, lectors) t'havíem convertit en autora de còmic, però que tu encara no t'hi veies. I ara, t'hi veus més? Abans, el teu llenguatge era un híbrid entre il·lustració i còmic, però a En blanc s'acosta més al còmic.

— Doncs una mica sí que m'hi veig més, la veritat. Potser per haver sortit de mi mateixa en aquest llibre. Però també perquè cada vegada tinc més bagatge en el còmic i conec més autors. He vist que el món del còmic ja no és tan clàssic i encotillat com abans, que hi ha maneres molt avantguardistes d'explicar les coses i, sobretot, que hi ha molta gent treballant des d'estils gràfics molt diferents, sobretot en les noves generacions d'autores. No conec gairebé ningú que hagi estudiat en una escola de còmic. Hi ha molta gent que no venim dels referents clàssics sinó d'altres llocs, com ara Bea Lema, i això no vol dir que siguem menys del gremi. Ja és hora que nosaltres mateixes ens ho anem creient.