BarcelonaAlbert Monteys (Barcelona, 1971) acaba de tornar del Festival d'Angulema, al qual no l'ha convidat el ministeri de Cultura per celebrar que Espanya era el país convidat, sinó l'editorial francesa que ha publicat l'edició en francès d'El xou d'Albert Monteys. A casa nostra, tanmateix, la seva obra més recent és Univers 2, que ocupa la segona posició en la llista de l'ARA dels millors còmics del 2024. El nou volum després de l'aclamada Univers (premi a la millor obra nacional del Comic Barcelona del 2019 i nominada a l'Eisner a millor còmic digital) recull tres historietes extraordinàries de ciència-ficció que despleguen tots els recursos d'un autor en absoluta plenitud creativa.

El 2014, quan va sorgir Univers, portaves més de 15 anys sense fer ciència-ficció a l’estil de Calavera lunar, l’obra amb què vas guanyar el premi a autor revelació del Saló del Còmic del 1997. Què va motivar el retorn al gènere?

— Va ser una proposta del dibuixant Marcos Martín, que havia creat la plataforma digital Panel Syndicate, on, en aquell moment, només penjava el còmic que feia amb Brian K. Vaughn, The private eye. El Marcos volia incorporar nous autors i, per alguna raó, el primer vaig ser jo, i em van demanar alguna cosa en la línia de Calavera lunar. Per a mi va ser una gran sorpresa.

Era un moment en què, bàsicament, eres un dibuixant d’humor.

— I continuo sent un dibuixant d’humor. Però era una oportunitat per reprendre una carrera en la ciència-ficció que havia abandonat quan vaig entrar a treballar a El Jueves. Jo seguia tenint idees i projectes, però l’horari de la revista era tan exigent que no tenia temps per a res més. De fet, vaig haver d’esperar un any, fins al 2014, quan la relació amb El Jueves i RBA va explotar quan ens van censurar una portada. De sobte, em vaig veure pràcticament obligat a tirar endavant Univers per imperatiu econòmic. I vaig decidir que l’estil que tenia aleshores no em servia, així que em vaig reinventar com a dibuixant sobre la marxa, intentant reconnectar amb la manera que tenia de pensar els tebeos abans d’El Jueves.

I com afecta a l'obra el fet que es publiqui en digital?

— El digital em va permetre adoptar el format episòdic, perquè el mercat físic ja havia arribat al punt en què si no fas una novel·la gràfica de 150 pàgines ets invisible a les llibreries. Ningú volia vendre un còmic espanyol de grapa; era un format obsolet, i jo no em veia preparat per fer un còmic llarg, sobretot de la ciència-ficció que més m’agrada, que és la que té una base fantacientífica i no és traslladable a altres gèneres. Perquè Star wars podria ser un western o una pel·lícula de samurais, però Jo, robot només pot ser Jo, robot. En aquest gènere, el format que em sembla que funciona millor és la història curta, perquè no tens temps d’encantar-te amb els personatges ni amb l’aspecte emocional, i vas directe al moll de la idea. En el fons és una manera de treballar molt semblant a la de l’humor gràfic. I, el 2014, fer una historieta curta d’unes 30 pàgines només estava disponible en el món digital.

A Panel Syndicate, el lector paga el que considera just, i es pot descarregar el còmic sense pagar res. Et va compensar econòmicament l'edició digital d'Univers?

— Sí. En el mercat en què estem, on es paguen 3.000, 4.000 o 5.000 euros d’avançament per una novel·la gràfica de 300 pàgines, acabes guanyant el mateix venent un còmic digital de 30 pàgines, perquè a Panel Syndicate et quedes el 100% del que paga el lector, no el 10% de les edicions en paper. Ara, fer còmics no és viable econòmicament. Si calcules a quant et surt l’hora, és un desastre. Dit això, tant els tebeos del Marcos [Martín] o els meus han funcionat prou bé a Panel Syndicate per mantenir-nos mentre els produíem. I, sobretot, han generat relacions interessants amb els lectors. Hi ha gent que se’ls baixa gratis i, quan arriba al cinquè, considera que l’obra li ha agradat molt i et paga els cinc números de cop. I hi ha gent que primer se’l baixa gratis, el llegeix, i segons el que li ha semblat el tebeo et paga el que considera just.

Després de l’edició digital d’Univers, Astiberri va recopilar les primeres cinc historietes en un llibre. Semblava una aposta arriscada, però va ser un èxit.

— Astiberri ho va veure molt clar des del principi. De fet, em van trucar quan va sortir la primera historieta. Jo penso que no és un problema que ja hagués sortit en digital, perquè la gent ja el coneixia i sabien que els agradava. El lector de còmics té un punt fetitxista, i vol tenir l’objecte. I també hi ha lectors que coneixien el còmic però es resistien a llegir-lo en digital, perquè l’experiència és diferent i prefereixen el paper. Així que, segons com, l’edició digital va ser una campanya de màrqueting de tres anys que vam fer abans de treure el llibre en paper.

D’on ve el teu interès per la ciència-ficció especulativa?

— Estic inoculat amb el virus de la ciència-ficció des dels set anys. Era una cosa que m’impressionava molt i em resultava misteriosa, sobretot quan veia les portades dels llibres, i jo ja omplia les històries amb la imaginació. Per a mi és un lloc feliç, fins i tot estèticament. Dibuixar un tebeo són moltes hores, i prefereixo no barallar-me amb la documentació. Mentre dibuixo Univers estic content. I també hi ha la satisfacció de tenir una idea fantàstica sense la qual la història no té sentit i donar-li forma de manera que sigui inesperada i satisfactòria. És com un trencaclosques que em manté interessat. També és cert que la ciència-ficció funciona molt bé com a manera de parlar del món en clau metafòrica, però això sempre m’arriba mentre estic resolent el trencaclosques. De sobte, m’adono que en realitat estic parlant de relacions de parella, o del món laboral. Però de tot això en soc conscient a posteriori, perquè per mi la gran emoció és resoldre el trencaclosques narratiu.

La història que obre Univers 2 és una allau aclaparadora i meravellosa de microhistòries que llances una rere l’altra. Algunes potser haurien donat per a una història llarga.

— Jo crec que arriben fins on han d’arribar. La proposta era agafar la llista d’idees que tenia, que no anaven enlloc perquè no donaven per 30 pàgines, i portar-les al seu desenllaç natural. A l’hora de fer qualsevol obra artística, des d’un quadre a una historieta, és important saber quan parar, i també deixar espai perquè el lector imagini, tant abans com després de la història en si. És cert que la tècnica s’assembla a una que feia servir a El Jueves quan no sabia si tenia alguna idea bona, que era fer 50 acudits i esperar que algun funcioni. Aquesta historieta d’Univers 2 també està feta des del pànic de no tenir cap idea que m’entusiasmi i pensant que, si les dibuixo totes, el lector és tan generós que recordarà sobretot les cinc que li han agradat més.

En la segona història d’Univers 2, la colònia humana d’un planeta llunyà ha adoptat com a religió les regles bàsiques de la ficció. Com sorgeix la història?

— Les tres historietes del segon volum sorgeixen de crisis creatives. En aquest cas, jo estava en un moment en què no sabia cap on tirar i vaig llegir un parell de manuals de guió, una cosa que no havia fet mai. La meva conclusió és que serveixen per explicar com s’han fet les pel·lícules, però no per crear una història nova. Però sí que em van fer pensar que, en el fons, aquells manuals també ofereixen una visió sobre com ha de ser la vida: l’estructura en tres actes, l’aprenentatge després d’una aventura... Tot això amara les nostres vides, des de les relacions sentimentals fins a les carreres professionals. Sovint les comparem amb la ficció, i això és font de frustració. Ara mateix, la ficció és una mena de religió: Netflix té més influència en el nostre comportament que la Bíblia. Però, com sempre, a aquesta reflexió hi arribo en el procés de fer l’acudit sobre una societat que viu seguint els criteris d’un manual de guió.

Aquesta historieta té una capa més, que és la crítica a la uniformitat amb què s’expliquen la majoria d'històries avui dia. Una idea que, per cert, ja estava en la crítica dibuixada de Dungeons & Dragons que vam fer en aquest diari.

— Sí, és un tendència que es veu sobretot en la ficció cinematogràfica, perquè és molt cara i els diners són covards, així que expliquen només un tipus d’història que funciona, d’estructura aristotèlica clàssica. En els còmics i la literatura, que són dos mitjans molt més barats en què només necessites un llapis o un teclat, tot és possible: la gamberrada extrema o la ficada de pota. Pots fer el que et doni la gana, a fons perdut, i després veure si funciona o no. En el cinema fa temps que tot ha de passar per una pila de comitès i, al final, són coses molt ben acabades i professionals però són totes la mateixa. I amb Dungeons & Dragons em va passar una mica això, que estaven fent una pel·lícula de Marvel, un altre cop. És una fórmula que està molt bé, però és que no hi ha ningú intentant dir res de nou.

La historieta sense paraules que tanca Univers 2 deu haver suposat un repte: una de les grans característiques del teu estil és la importància que dones als diàlegs.

— En els meus còmics, abans de l’acció sempre ve el diàleg, i feia temps que volia fer un tebeo en què l’acció anés abans, que fos el motor de la història, i que els diàlegs no fossin importants, com per exemple, a Mad Max: Fúria a la carretera, en què el discurs és l’acció. Això em sembla brutal, però jo no ho havia fet mai perquè el diàleg m’agrada i m'hi trobo bé, i quan una cosa et funciona, t’hi acomodes. Volia comprovar si podia treballar aquest altre múscul, i per fer-ho encara més radical, sense diàlegs. El problema és que tots els protagonistes de la historieta són cervells, així que he hagut de recórrer en algun moment a recursos gràfics del còmic perquè s’entengués que el personatge estava emprenyat o sorprès.

Abans deies que les historietes d’Univers 2 sorgeixen d’una crisi creativa. Què l'ha provocat? És la pressió per donar continuïtat a Univers després de la gran acollida que va tenir?

— No ho he analitzat gaire. El 2020, després d’acabar Escorxador-5, em vaig donar un parell de mesos de descompressió i, per algun motiu, aquesta etapa es va allargar ben bé un any i mig, en què vaig fer coses diverses però sense abordar cap projecte gran. Més que pressió, quan un llibre funciona sents una certa responsabilitat. Però Univers és una mena d’espai sagrat en el qual només vull entrar quan em ve de gust i ho tinc molt clar. Així que no m’hi vaig posar fins que vaig tenir una data de lliurament, perquè havia cobrat un avançament i perquè quedava lleig no complir-la. I al final les idees surten, però, per a mi, escriure és un procés quasi dolorós, un moment en què m'assalten tots els dubtes, i per això tendeixo a posposar-ho tant com puc.

Abans parlaves de la dificultat de publicar historietes curtes en el mercat editorial actual, dominat per la novel·la gràfica. Als 80 hi va haver un boom de revistes de còmic de fantasia i ciència-ficció en què aquesta mena d’historietes eren el format estàndard. T'identifiques amb aquesta tradició de revistes com 1984 o Cimoc?

— Òbviament, hi ha coses en aquests tebeos que per a mi són fundacionals. Però la meva carrera com a autor comença precisament quan tot el món de la generació Toutain s’està acabant. I la meva generació hi tenim una relació complicada, perquè no ens apreciaven gaire i nosaltres crèiem que ells estaven ancorats en el passat. Evidentment, hi ha autors pels quals sento un amor a prova de qualsevol bretxa generacional. Però m’ha costat anys reconciliar-me amb l’estètica i l’ètica de les revistes dels 80, que tenien un punt ranci per a nosaltres. En el meu ADN hi ha moltes coses d’aquestes revistes, i quan les obro sempre hi trobo grans encerts, però també coses que han envellit malament, com aquell erotisme caspós. De fet, responent a la pregunta m’adono que tinc una relació d’amor-odi amb tota aquesta etapa.

Dins d'aquest món, Josep Maria Beà devia ser el teu gran referent, oi?

— Sí. De fet, Beà era un referent per diversos motius. Primer, perquè em flipaven els seus tebeos dels 80, com Historias de taberna galáctica, i era l’autor que més recorria a l’humor i a la creativitat. A més, ell va fer un curs de còmic per fascicles de quiosc, La técnica del còmic, que va ser el meu primer manual de còmic i que explicava moltes coses dels tebeos de manera molt propera. Però el més important és que Beà va estudiar a la mateixa escola que jo, el Centre Montserrat Xavier, però vint anys abans. I això em va fer pensar que jo també podia ser dibuixant de còmics, perquè, si algú del meu barri i de la meva escola ho era, aquell camí també podia ser per a mi. Després ens hem anat trobant al llarg dels anys i tots dos ens apreciem molt, tant creativament com humanament. Hi ha una amistat.

És cert que el vas entrevistar per a la revista de l’escola?

— Sí, perquè a l’escola tenien el seu contacte. Jo devia tenir 12 anys i el vaig anar a entrevistar al seu estudi, que estava a plaça Universitat. He de dir que no conservo aquell número, i em sap molt greu. Gràcies a la revista també vaig viure un gran moment: un amic era molt fan d’El Jueves, així que vam anar a entrevistar el Fer i ens vam passar una tarda a la redacció de la revista. Devia ser l’any 1983 i ens van fer dibuixos, una pila de dibuixos. Jo en tenia del Kim, del Fer, de José Luis Martín... Vam sortir supercontents. I ens van regalar una pila de Pendones del humor, que després els meus pares van llençar a les escombraries perquè deien que eren “una marranada”.

Després d’haver apostat per iniciatives innovadores en el còmic digital com Orgullo y satisfacción o Panel Syndicate no se’t pot acusar de tecnòfob. Però quina opinió tens de la IA generativa, que tanta inquietud ha provocat últimament entre dibuixants i il·lustradors?

— Com a autor estic en contra de fer-la servir, específicament en el món editorial per fer cobertes, il·lustracions, etc. Amb la IA tornem a allò que dèiem sobre Netflix, perquè tot és igual. El que fa més fàcil reconèixer les imatges de IA no és el nombre de dits o els detalls, sinó que totes estan fetes a partir del mateix patró estètic. La tendència imparable és anar cap a una estètica plana i neutra, poc interessant. També hi ha problemes ètics, perquè les IA s'entrenen robant material dels autors. Però és que, a més, la IA és molt poc ecològica perquè requereix una quantitat immensa de recursos per generar una imatge. No hi ha per on agafar-la. Jo cremaria tota la IA, la generativa i la no generativa. No veig que ens ajudi a avançar en cap sentit.

Molts creadors us vau emprenyar amb el decret llei sobre la IA que volia aprovar el ministeri de Cultura.

— Ens sentim una mica sols quan veiem com els governs i algunes associacions del sector enfoquen aquest tema sense comptar amb nosaltres. En aquest cas, el govern es va regalar a les empreses de IA: el decret llei deia que, per defecte, les empreses podien entrenar les IA amb les obres que volguessin, i que l’única manera d’impedir-ho era que, si nosaltres sabíem que ho estaven fent, podíem comunicar a l'empresa que no volíem. Esclar, això és impossible per a un creador; no te n'assabentaràs fins que ho hagin fet. Però el que em va entristir molt és la manera tan acrítica amb la qual es va fer un decret llei sense escoltar les parts, deixant-nos en pilotes davant d’aquestes empreses, que tenen un poder i una influència molt gran. És evident que per a aquestes corporacions els drets d’autor són una molèstia; si poguessin, acabarien amb ells. I amb el decret de la IA, el govern va fer un pas en aquest sentit. No sé per què al final l’han retirat, però és preocupant la falta de sensibilitat que han tingut amb la comunitat creativa.

Ara mateix estàs treballant en l’adaptació en format còmic d’Una confabulació d’imbècils, la novel·la de John Kennedy Toole. Les adaptacions de clàssics i bestsellers al còmic són l’última gran tendència editorial en el món del còmic, tot i que sovint es limiten a il·lustrar el contingut de l’obra des d’una posició subordinada respecte al material literari. Tu i Ryan North ja vau demostrar, amb la magnífica Escorxador-5, que es podia adaptar un clàssic sense renunciar al llenguatge pur del còmic, amb idees que només funcionen en aquest mitjà. Com t’estàs plantejant la nova adaptació, que ara fas en solitari?

— Bàsicament en aquests termes. Sempre penso en l’adaptació de Ciutat de vidre de Paul Auster dibuixada per David Mazzuchelli, que tenia sentit per si mateixa. En el món del còmic es tendeix a adaptar els llibres de manera molt més literal i covarda que en el cinema. Això té a veure amb les jerarquies culturals: el cinema és un art que no té res a demostrar i, per tant, agafa el que vol de l’obra que adapta per fer una altra obra independent. En canvi, en el còmic sovint hi ha la noció d’estar fent una obra subsidiària per ajudar aquell llibre a arribar a més gent. Pràcticament estàs fent de transmissor. I jo em plantejo les adaptacions com un còmic d’Albert Monteys que parteix d’una història ja existent, i si cal amb certa falta de respecte per l'original. Dit això, aquesta adaptació serà un pèl més literal que la d’Escorxador-5, perquè a la novel·la de Vonnegut hi ha molta ambigüitat, però Una confabulació d’imbècils toca més de peus a terra: les coses que hi passen, hi passen. En canvi, connecta molt més amb el meu còmic d’humor, perquè en el fons és una comèdia molt sapastre i boja. L’única pega és que tota l’estona tinc la sensació que aquest llibre l’hauria d’estar fent Paco Alcázar, l'autor de Silvio José: és el seu territori.

Per cert, en digital Univers es publica en català, castellà i anglès simultàniament. Per què no en paper? L’edició en català d’Univers, de Mai Més, va trigar més temps a sortir, i la d’Univers 2 encara no s’ha publicat. Les historietes del segon volum físic (els episodis 6, 7 i 8 de la sèrie digital) ja es poden descarregar en català a Panel Syndicate, però no llegir en paper.

— Això té a veure amb els avançaments. Astiberri en va pagar un de prou important com per mantenir l’exclusiva durant un temps. A Mai Més també ho van fer quan vam treure Calavera lunar en català i Astiberri va haver d’esperar un any a publicar la versió en castellà, per així donar-li oxigen a la versió catalana. Idealment, les dues edicions en paper haurien de sortir simultàniament i a la mateixa editorial, però com que les coses han anat així... En qualsevol cas, l'edició en paper d'Univers 2 sortirà en català després de l’estiu.