Albert Monteys: "El futur de l'humor gràfic és a les xarxes i això és un problema"

BarcelonaDesprés de triomfar amb Univers! (premi a la millor obra del Comic Barcelona 2019) i estrenar-se al mercat nord-americà amb Solid state, Albert Monteys (Barcelona, 1971) torna amb un nou projecte internacional, l'adaptació al còmic de l'obra mestra de Kurt Vonnegut, Matadero cinco (Astiberri, 2020), una sàtira antibel·licista que el dibuixant il·lustra a partir del guió de Ryan North.

Com vas acabar dibuixant Matadero cinco

Doncs no, però ho hauria pogut fer, perquè és un dels meus llibres preferits i quan el vaig descobrir, als 25 anys, vaig estar un parell d'anys obsessionat que només llegia Vonnegut. Però no, van ser els hereus que buscaven algú que adaptés la novel·la al còmic i una editora nord-americana em va escriure un correu que tenia com a assumpte “Oportunitat per il·lustrar Kurt Vonnegut”.

El típic anunci de Viagra.

Sí, “Mensaje importante para usted!” [riu] La meva reacció inicial va ser cauta, perquè jo tenia la sensació que la novel·la era inadaptable. Però vaig llegir el guió de Ryan North i em va semblar que l'encertava de ple: era fidel i literal en l'essencial, però quan calia també era irrespectuós en la forma. Explica la història d'una manera diferent però mantenint l'esperit i amb tot d'idees boníssimes de dibuixar.

Vonnegut és un autor que barreja sàtira social i ciència-ficció, que són, curiosament, els dos gèneres que també et defineixen a tu.

Per a mi és una influència absoluta. De fet, hi ha molt de Vonnegut en el to en què jo escric, així que adaptar-lo m'ha resultat molt natural. Em fascina la seva barreja de cinisme i sàtira amb una humanitat molt profunda i el llenguatge tan planer que fa servir per explicar idees molt complexes. Aquest to i el fet de passar-se l'estructura pel forro són les coses que més m'agraden d'ell.

Molts còmics que adapten llibres abusen dels recursos literaris, però aquí m'ha sorprès que les eines específiques del còmic són molt protagonistes. Sembla un còmic original, com si la història s'hagués escrit per a aquest mitjà.

El principi del Ryan era aconseguir que l'obra funcionés com a còmic i no obsessionar-nos amb la novel·la. I fent l'adaptació vam descobrir que la historieta és un llenguatge molt bo per explicar aquesta història, que funciona millor en còmic que en cinema, tot i que hi ha una pel·lícula de Matadero cinco [dirigida per George Roy Hill el 1972] que vaig preferir no veure perquè no m'influenciés. La clau és la manera com la novel·la explica el temps, aquesta idea a l'estil Dr. Manhattan en què tot el temps és un continu que s'experimenta alhora.

Jo també vaig pensar en Watchmen

És que el còmic és una manera de falsejar el temps. En el còmic el temps no existeix perquè és un mitjà estàtic, així que fem una mena de partitura, una construcció que el lector entén que flueix en el temps. En realitat això s'ha explorat poc, perquè la majoria de narratives que fem són convencionals, però tenim una quantitat brutal d'eines per abordar la narració no lineal. De fet, jo a Univers! ho feia de vegades, i una de les raons per les quals em fitxen per fer Matadero cinco és el número 5 d'Univers!, on jugava amb la idea del temps amb la composició, el color i altres eines. La relació que el còmic té amb el temps és molt especial i específica del còmic; de fet, crec que aquesta abstracció del temps defineix millor el còmic que el paper o altres coses.

Els experiments amb la fragmentació temporal són habituals en la literatura moderna, però, com tu dius, en el còmic funcionen especialment bé i són menys exigents per al lector.

Un comentari que m'ha fet molta gent és que, tot i que té els mateixos salts temporals que el llibre, el còmic els ha resultat menys difícil de seguir i els havia ajudat a acabar de lligar la història. Això, esclar, és també perquè el còmic és un mitjà visual i una part de la feina la fem nosaltres. Al final, un llibre dispara milions d'imatges a partir de la prosa i la meva feina és convertir-ho tot en una de sola. Fent Matadero cinco he pensat molt en quin sentit té adaptar una obra i què aporto jo al fer-ho. I crec que la millor manera d'enfocar-ho és crear alguna cosa nova a partir de l'original. No cal portar-ho a l'extrem de Jodorowski, que al documental sobre la seva adaptació de Dune deia que no havia llegit el llibre ni pensava fer-ho. Però sí que crec que una adaptació t'ha de servir per explicar la teva versió personal de l'obra de partida.

Acostumat a registres humorístics, ¿et va costar enfrontar-te a una tragèdia tan bèstia com el bombardeig de Dresde?

En realitat no, perquè Vonnegut sempre posa en off els moments més terribles, fins i tot el que se't diu que serà el clímax de la història, l'execució del soldat, que està explicada de passada. Em preocupava més faltar a la veritat, perquè jo fins ara m'havia mogut sempre en gèneres en què no em calia documentar-me i aquí vaig haver de fer una feina important d'investigació històrica.

Matadero cinco parla sobre l'estrès posttraumàtic, però amb un to irreverent que no s'acostuma a fer servir per a aquests temes.Matadero cinco

Al final es tracta d'una història autobiogràfica. Vonnegut va sobreviure a un bombardeig absurd, la destrucció innecessària d'una de les ciutats més boniques d'Europa. I el que ell va treure d'allò no va ser ràbia sinó la sensació que no hi pintem res aquí, la poca capacitat que tenim per decidir el que ens passa a la vida. En el fons, aquest és el tema de Matadero cinco. I, si t'hi fixes, el protagonista és una persona que no pren mai cap decisió.

Avui dia en el que es ven com a ciència-ficció hi ha més fantasia vestida de ciència-ficció que ciència-ficció d'idees, que és la que tu practiques.

És que per a mi la ciència-ficció d'aventures no és ciència-ficció. A mi el que m'agrada és la ciència-ficció literària, que es permet servir-te idees més atrevides i barrejar el sentit de la meravella amb connotacions o metàfores que parlin del present. Ara mateix potser es fa més ciència-ficció d'idees a la televisió que al cinema. Una de les últimes coses que em van agradar és la sèrie Devs.

El còmic ve de l'hegemonia de la fantasia escapista i ara camina cap a l'hegemonia del realisme de la novel·la gràfica. Hi ha poca ciència-ficció pura entremig.

Doncs és curiós, perquè la ciència-ficció i el còmic són dos guetos amb molts elements comuns, començant per la consideració de baixa cultura. I tots dos són vehicles capaços de generar idees molt interessants i amb ressonància a llarg termini. Però sí, és possible que siguem entre un mainstream fantasiós i un còmic seriós amb certa vergonya de resultar anecdòtic. Jo suposo que sempre he estat una mica al mig. Sempre dic que el meu origen secret com a superheroi és que vaig fer belles arts i allà aprens a sospitar de l'alta cultura, perquè hi ha molta impostura i enganyifa, però al mateix temps t'inoculen l'esnobisme suficient per atrevir-te a explicar coses.

Estàs en un moment professional dolç: Univers! ha sigut un èxit de vendes, vas rebre el premi del Saló i la nominació a l'Eisner i la teva carrera s'ha internacionalitzat. Retrospectivament, ¿et va fer un favor RBAUnivers! censurant aquella portada

[Riu] Francament, va ser el moment perfecte per marxar de la revista. Feia cinc o sis anys que els meus amics estaven tips de sentir-me dir que algun dia hauria de deixar El Jueves i fer altres coses, era la meva cantarella constant. I, coneixent-me, va ser fantàstic que m'empenyessin a fer-ho, em va donar un impuls per atrevir-me a fer coses que han funcionat bé i fer aquest petit salt al mercat internacional. Sé que mai em guanyaré la vida tan bé com quan treballava a El Jueves, però en canvi soc superfeliç, sobretot perquè van ser 18 anys de saber exactament el que estaria fent cada setmana i ara, en canvi, no sé mai què faré l'any següent. Tinc plans i tinc idees, esclar, però la vida em va sorprenent constantment.

Més enllà de la seguretat econòmica, ¿trobes a faltar alguna cosa d'El Jueves

La veritat és que encara no. D'aquí uns anys potser el trobaré a faltar, però el ritme setmanal crec que no el vull tornar a agafar mai. Trobo a faltar fer humor sapastre, l'humor per l'humor, més estripat i gamberro. I de vegades penso en fer alguna cosa per a internet o per a algun lloc. Però no trobo a faltar gens el ritme de treball d'El Jueves ni l'actualitat. Quan veig el Manel [Fontdevila] fent els seus acudits l'admiro moltíssim però no l'envejo gens.

¿Falten espais per fer aquest tipus d'humor més sapastre i transgressor?

Sí, però ja fa temps que passa. El Jueves segueix sortint i també Mongolia, però crec que el futur de l'humor gràfic és a les xarxes i això és un problema, perquè les xarxes et castiguen o et recompensen i això t'influeix d'una manera que no passava en una revista com El Jueves. A les xarxes és fàcil que si un acudit provoca un allau de crítiques tu decideixis no repetir-lo per no ficar-te en problemes. I al cap i a la fi treballes en un espai que no et pertany a tu sinó a una corporació amb les seves idees sobre ètica i sobre si es pot ensenyar un pit. Tristament, les xarxes són un espai que no és de ningú, i sembla que siguin de tothom però en realitat no són nostres. Les revistes, a més, garantien que es guanyessin la vida des dels humoristes més brillants fins als més matussers, i això feia que hi hagués una pila de veus diferents. Ara les xarxes ho unifiquen tot en un sol estil d'humor, un que tendeix a donar la raó al lector i fer-li un massatge.