Sovint cal recordar als telèfils desmemoriats que ni la bona ficció televisiva ni la televisió d’autor van néixer a la HBO. Tampoc van néixer necessàriament al voltant d’aquell 1968 que va ser centre d’irradiació de tantes revolucions, però sí que l’1 de febrer d’aquell any es va emetre el llegendari i enigmàtic darrer capítol d’una sèrie que, almenys, no s’assemblava a cap altra de les creades fins llavors: El Prisionero, de Patrick McGoohan, protagonista, cocreador, productor executiu, coguionista i director d’alguns episodis d’aquesta filigrana paranoica que projectava un alè kafkià sobre la memòria recent del cinema d’espionatge de la dècada dels 60. D’alguna manera, El Prisionero era la filla il·legítima de Bond i el Plan diabólico (1966) de John Frankenheimer.

L’any 1976 la Marvel va intentar adaptar la sèrie al llenguatge de la historieta, i aquest El Prisionero. Art Edition que Panini Comics edita en versió jibaritzada recull les dues possibles versions d’aquest comic book que no va arribar a ser realitat. L’àlbum inclou les disset planes del que havia de ser el primer número dibuixades i guionitzades per Jack Kirby i parcialment entintades per Mike Royer i les divuit planes que va fer Gil Kane, sota guió de Steve Englehart, després que la primera versió fos rebutjada per l’editorial. Finalment, Marvel va desestimar la publicació del comic book.

Tota traducció és una traïció i, si El Prisionero va innovar en el seu moment introduint l’ambigüitat i la retòrica de la fallida en la ficció televisiva, les dues adaptacions a la historieta prenen la qüestionable decisió d’endossar al personatge principal un persistent monòleg interior que sembla que li pesi com una pedra lligada al coll. Potser per això el que funciona millor del conjunt és la reproducció de les planxes a llapis de Gil Kane alliberades de les paraules d’Englehart: la dinàmica composició de pàgina porta a pensar en una mena de coreografia onírica desencadenada en plena nit després d’haver vist el primer episodi de la sèrie. En la versió Kirby, la força lisèrgica del traç es revela millor aliada de la seva font d’inspiració que una narrativa que, com en la versió de 2001: Una odissea de l’espai que l’artista va fer aquell mateix any, tendeix malauradament a la sobreexplicació. Entre els materials addicionals hi ha més palla que gra, però el dossier de premsa de la sèrie difós per la ITC inclou detalls delirants: “ Desde los cinco años, [el director] Don [Chaffey] quería tener una barba como la de su padrino ”. WTF!